Música

Mozart i Beethoven avalen una cultura segura

Josep Pons dirigeix notablement l'Orquestra del Liceu al Palau de la Música

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Palau de la Música. 20 de juliol del 2020

Dèiem fa alguns dies que al Palau de la Música s'estan fent bé les coses. I això continua. Perquè ara ja no són tan sols els espectadors els qui porten mascareta a la sala de concerts després de passar pel gel desinfectant, sinó també els músics que poblen l'escenari. Ho vam comprovar dilluns en un altre retrobament esperat, ara amb l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu dirigida per Josep Pons. Tot plegat, en un vespre enrarit per les incerteses d'un possible confinament cultural que podria ser letal per a la salut del país. Per sort, teatres i auditoris continuen oberts. Que duri.

Al programa d'aquest concert, organitzat pel Palau de la Música i el Festival Grec, dos plats forts en forma de simfonia: la 41 Júpiter de Mozart i la Cinquena de Beethoven. En les dues obres va lluir especialment una secció de corda diàfana i ben greixada, sobretot amb un Mozart en què Pons va saber jugar sàviament (especialment a l' allegro vivace inicial) amb dinàmiques contrastades. La fuga conclusiva va transitar sense problemes i els moviments centrals van tenir el savi equilibri entre gràcia, lleugeresa i profunditat. Pons no s'acaba de mullar sobre el preromanticisme de la peça però tampoc juga fort la carta del classicisme. Una lectura amb més preguntes que respostes, però de resultats globalment notables.

La Cinquena beethoveniana planteja altres problemes i en general els resultats van ser bons, tot i que algunes de les fórmules aplicades a la Júpiter es van calcar en un Beethoven menys convincent. La formació del Liceu va exhibir bona salut, tot i la distància –per raons de seguretat– entre els faristols. Va ser Pons qui va saber cosir, i bé, un teixit compacte.

Entre les dues simfonies, el Palau de la Música va presentar una performance fora de lloc i que no pintava gaire en un concert com aquell. La cosa era de l'artista Eulàlia Valldosera. Val a dir que va ser sobrera, potser per l'ús d'una rima fàcil amb un resultat ben poc gràcil.