Música

Una 'playlist' de Mozart per a temps de pandèmia

Marc Minkowski dirigeix al Liceu una versió concert i reduïda de l'òpera 'Mitridate, re di Ponto'

'Mitridate, re di Ponto'

Gran Teatre del Liceu. 2 de desembre del 2020

L’ofec del Procicat a sales amb capacitat superior a les 500 butaques ha estat i és prou palpable al Liceu, amb un aforament de 2.292 localitats. Però el teatre de la Rambla s’ha sortit amb la seva amb dues audicions en un dia de Mitridate, la primera de les òperes que un Mozart de 14 anys va estrenar a Milà. Una obra difícil i sobretot molt llarga, que Marc Minkowski s’ha avingut a retallar per a una audició en concert.

Davant dels Musiciens du Louvre, Minkowski realitza un treball impecable a la recerca dels accents i dels colors d’una opera seria prototípica, però amb l'empremta genial de Mozart. A mode de playlist, la versió oferta al Liceu ha prescindit de dos personatges (Marzio i Ismene) i ha ofert 13 dels seus 25 números musicals.

Minkowski es va preocupar d’animar la vetllada explicant succintament l’argument amb un encomanadís bon humor, i es va ficar a la butxaca uns espectadors que van aplaudir tots i cadascun dels números musicals. Hi havia raons per fer-ho, atesa la qualitat del repartiment: Michael Spyres va enfrontar-se a la inclement tessitura de Mitridate, amb tres àries d’extrema dificultat –especialment la primera versió de Vado incontro al fato estremo, amb els seus salts intervàlics i amb set dos de pit– i va sortir-ne victoriós. L’Aspasia d’Elisabeth Fuchs va exhibir la justa piroctècnia ( Al destin chela minaccia), però també el cant contingut, dolorós i sinuós, excel·lentment lligat, de Pallid’ombre. Elsa Dreisig va ser un Sifare extraordinari en la seva ària amb obligat de trompa Lungi da te, mio bene. Més discretes van ser les agilitats de Paul-Antoine Bénos-Djian com a Farnace, sobretot a Venga pur, minacci e frema, mentre que va mostrar-se més dúctil a Già dagli occhi. I grata sorpresa l’Arbate d’Adriana Bignagni, amb prodigiosos harmònics i greus vellutats a L’odio nel cor frenate.

Les ovacions finals van confirmar que òperes com Mitridate, interpretades per especialistes com els que van ocupar l’escenari del Liceu, fan molta falta. I també que el teatre barceloní pugui acollir, com a mínim, la meitat del seu aforament, superior a les 500 butaques. (Hem de recordar un cop més que la cultura és tan segura com necessària?)