El Museu Picasso retroba el ‘grammy’ surrealista

BarcelonaPer al director del Museu Picasso de Barcelona, Emmanuel Guigon, era gairebé una qüestió personal. Feia temps que buscava pistes sobre Jamais, el gramòfon surrealista que l’artista canari Óscar Domínguez (1906-1957) suposadament havia regalat a Pablo Picasso. Se’l considerava desaparegut, perdut, potser oblidat... Però Guigon mantenia l’esperança. I l’any passat, mentre al museu preparaven l’exposició La mirada del fotògraf, van descobrir unes fotos inèdites de Nick de Morgoli procedents d’una col·lecció privada fetes al taller parisenc de Picasso a la Rue des Grands-Augustins en què apareix l’artista malagueny amb l’obra de Domínguez, un gramòfon “emmudit i pintat de blanc el plat del qual està representat per un abdomen que gira sobre una mà que fa d’agulla, mentre que de l’amplificador en surten unes cames de dona”.

La troballa fotogràfica confirmava que efectivament Domínguez havia regalat el grammy surrealista al seu amic Picasso. Tot i que aquelles imatges eren de feia més de setanta anys, Guigon va començar a moure fils per esbrinar on s’amagava una de les obres que es va presentar a la gran exposició surrealista organitzada per André Breton i Paul Éluard a la Galerie des Beaux-Arts de París el 1938. I se’n va sortir.

La família de Picasso tenia Jamais en un magatzem, dins una caixa de la qual sobresortia una part de l’objecte. “Ara l’està restaurant la nostra restauradora Reyes Jiménez”, informa Guigon, que sense perdre el posat elegant exclama gairebé amb vehemència que es tracta d’un objecte “mític” del surrealisme. Vehemència més que justificada. Del 8 de maig al 13 de setembre es podrà veure al Museu Picasso de Barcelona a l’exposició Jamais. Óscar Domínguez i Pablo Picasso, comissariada pel mateix Guigon amb Georges Sebbag.

Les joies, "un museu en miniatura"

Jamais és una de les mostres programades pel museu del carrer Montcada el 2020 i compartirà temporalitat (del 8 de maig al 13 de setembre) amb una gran exposició titulada Picasso i les joies d’artista. “Coneixem el Picasso pintor, escultor, gravador, ceramista, fins i tot el poeta, però hi ha un terreny per explorar”, diu Guigon. Aquest terreny inclou les arts decoratives sobre formigó, com la intervenció a la seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, i sobretot la seva faceta com a joier. “És una col·lecció fascinant en què es troben totes les temàtiques de Picasso. L’exposició és un museu en miniatura, entres en petits mons, en petits planetes”, assegura Guigon, comissari de la mostra juntament amb Manon Lecaplain.

L’exposició, reflex d’una “producció íntima”, combina objectes trobats que Picasso va decorar i peces més sofisticades. Algunes són joies que Picasso feia per a Dora Maar, Françoise Gilor, Jacqueline Roque i la família propera, però no només. No hi falten els collarets amb les petxines que rescatava de les platges de Juan-les Pins a finals dels anys 30 i que lluïa Dora Maar, ni els que després de la guerra va fer per a François Gilot, com el collaret Mussol. L’exposició també explicarà l’evolució de Picasso de l’objecte trobat i la ceràmica cap a materials nobles que va treballar amb l’orfebre François Hugo. “És fascinant, poètica i delicada”, insisteix Guigon.

La mostra es completarà amb peces creades per amics i coetanis de joventut de Picasso com Manolo Hugué, Julio González, Francisco Durrio i Pablo Gargallo, i per altres de procedents de la col·lecció de Clo Fleiss, que inclou joies d’artistes com ara Miquel Barceló i Louise Bourgeois.

L’altra gran exposició de la temporada serà Els quaderns de Picasso (del 20 de novembre del 2020 al 14 de març del 2021). “És una exposició necessària i patrimonial”, diu Guigon. El punt de partida són els disset quaderns de dibuix que Picasso va donar al museu el 1970 (i dos més) i que corresponen al període d’infància i joventut de l’artista. El propòsit és, d’una banda, poder contemplar els quaderns com a diaris d’aprenentatge, investigació i experimentació, i de l’altra, mostrar el talent d’aquell dibuixant primerenc que copiava obres de Velázquez com El niño de Vallecas.

A més, la comissària Malén Gual fa eixamplar el contingut dels quaderns i els fa dialogar precisament amb algunes de les obres que Picasso emulava, obres d’artistes com Velázquez, el Greco o Goya. El diàleg és també entre institucions, perquè hi cediran obres el Museu del Prado, el MNAC, el Museu de Montserrat i la Calcografía Nacional de Madrid, entre d’altres. També la tardor del 2020 hi haurà una mostra de l’arxiu de Brigitte Baer sobre el Picasso gravador. El pressupost per a totes les exposicions de la temporada és d’1,6 milions d’euros.

Canvis a la permanent

Seguint amb els diàlegs, però en clau contemporània, hi haurà una mostra de l’artista francesa Hélène Delprat (del 20 de novembre al 14 de març), i Carlos Pazos presentarà la instal·lació Cinema i Picasso dins el recorregut de la col·lecció permanent. Segons va avançar Guigon, també hi ha la intenció de reorganitzar la presentació de l’exposició permanent: “Serà més didàctica i canviarem la ceràmica de lloc, per posar-la més a prop de Las Meninas”, diu, i afegeix que estudien introduir colors per distingir els àmbits expositius del museu. El canvi, però, no serà radical. “Hi haurà més documents, però tampoc gaire, perquè el recorregut ha de ser fluït”, assegura Guigon, conscient del volum de visitants que té el Museu Picasso.

Fora de l’espai del carrer Montcada també hi haurà activitat. La Fundació Palau acollirà Picasso per Duncan. La mirada còmplice (del 22 de febrer al 31 de maig), amb obres de la col·lecció fotogràfica del museu. I el Museo Picasso Eugenio Arias, de Buitrago de Lozoya (Madrid), presentarà l’exposició Lucien Clergue: vint-i-set trobades amb Picasso, també amb fons fotogràfics del museu barceloní.