Música ancestral i clàssica per fer reviure l'esperit de Martha Graham

BarcelonaLa ballarina i coreògrafa Martha Graham explicava en una entrevista el 1980 que amb Ekstasis va experimentar amb l’empenta de la pelvis. Al llarg d’una carrera de més de 60 anys, Graham va crear 181 coreografies, amb un estil que va trencar amb el ballet tradicional, i en què jugava amb els moviments elementals del cos. La coreògrafa i ballarina defensava que s’havia d’aconseguir una reacció visceral del públic més que no pas interpel·lar l’intel·lecte. Ekstasis es va perdre i la coreògrafa Virginie Mécène, exballarina principal de la Martha Graham Dance Company i actualment directora de la Graham 2 Company, la va voler recuperar. Va estar buscant la música idònia per reimaginar la peça que Graham havia creat el 1933. Quan li va arribar l’àlbum Homenaje a Martha Graham de Ramon Humet va succeir la màgia. Una màgia que també podran experimentar els espectadors que el diumenge 6 d’octubre vagin a veure l’estrena mundial d’Homenaje a Martha Graham dins la temporada Sampler Sèries de L’Auditori.

"La secció curta de l’àlbum que vaig triar, l’interludi meditatiu VII, afavoria la dansa d’una manera tan espectacular que era com si haguessin estat creats l'un per l’altre" diu Mécène. La coreògrafa i ballarina assegura que va ser com si hagués trobat allò mateix que havia inspirat Graham. Per fer la música, Humet es va inspirar en el poema de Mario Lucarda que té el mateix títol que l'àlbum creat per Humet: Homenaje a Martha Graham. "Els conceptes del poema, contractació, relaxació... sintonitzen molt bé amb mi" explica Humet. La seva música havia de ser ballada i no funcionava amb veu i piano. Per això l'espectacle té dos nivells que es van entrellaçant. Alberto Rosado al piano i la soprano Sarah Maria Sun interpreten els poemes de Lucarda. Entremig hi ha deu interludis dominats per la percussió amb el mestre del shakuhachi Kakizakai Kaoru i el quartet Neopercusión.

"S'alterna la música clàssica i més refinada amb una música molt més ancestral i una sonoritat que no és habitual en el repertori occidental i això produeix un xoc molt fort", diu Humet. Soprano i piano apel·len més a la intel·lectualitat. En canvi, els interludis són més viscerals: "La percussió i PeiJu Chien-Pott, ballarina principal de la Martha Graham Dance Company, s'adrecen a la respiració, a la introspecció, és com una llarga meditació", diu Humet. En aquests interludis no hi ha melodia: "Volia anar a allò més essencial del so, és com un procés vital, intentar representar la vida en la seva màxima plenitud", detalla Humet.

L'espectacle també inclou seqüències filmades per oferir al públic una visió més íntima i detallada del cos de la ballarina: "Són detalls als quals sovint no parem atenció, com les mans, el moviment del muscle, les venes...", assegura Mécène.