'Mytho': l’alienació de la mare moderna arriba a Netflix
El creador de la sèrie 'Les revenants' explora l’estranyesa de la classe mitjana residencial
L’Elvira, mare i esposa devota en un municipi residencial de la França contemporània, ja n’està tipa. La seva família s’ha acostumat que s’encarregui de tot, des d’omplir la nevera fins a portar les criatures a l’escola, sense queixar-se mai. A sobre, el seu marit Patrick, un fotògraf a qui ella manté amb la seva feina grisa en una companyia d’assegurances, s’ha embolicat amb la farmacèutica. Quan l’Elvira comenta que ha de revisar-se unes protuberàncies al pit, ningú li para gaire atenció. Així que, malgrat que les proves mèdiques confirmen que no hi ha res de què preocupar-se, la protagonista de Mytho acaba dient al seu home que té càncer. La mentida funciona. Ara tothom li fa cas...
El director Fabrice Gobert va firmar amb Les revenants, inquietant revisió del cinema dels no morts, una de les sèries més exitoses produïdes a França en els últims anys. La seva nova ficció, Mytho, cocreada amb la novel·lista Anne Berest, canvia d’escenari i de to. Del poble perdut enmig de les muntanyes passem a un d’aquells barris d’urbanització de cases alineades i entrades entapissades de gespa més propis d’un film nord-americà. I del fantàstic costumista ens traslladem a un realisme que manté tanmateix aquell pòsit d’estranyesa a l’hora d’observar els personatges i el seu estil de vida.
Mytho se centra en una dona moderna però encara alienada per la seva condició d’esposa i mare. Una magnífica Marina Hands (inoblidable Lady Chatterley en la versió fílmica de Pascale Ferran) encarna aquesta protagonista, que troba en la mentida l’única escapatòria d’un rol que l’oprimeix. L'Elvira descobreix els avantatges de ser una malalta greu en una societat que menysté les cures quotidianes però adora les situacions intenses, i en què la desgràcia té un gran potencial mediàtic. Quan la bola de neu comenci a fer-se gran, l'Elvira anirà perdent el control de la situació.
Abans de Les revenants, Gobert havia fet palesa ja al seu primer llargmetratge, Simon Werner a disparu... (2010), la influència d’aquell cinema nord-americà que mostra la dimensió pertorbadora de la vida normal en les zones residencials. Aquest pes és un dels principals atractius de Mytho, que retrata igualment una comunitat d’aparença exitosa fent-ne emergir el cantó més estrany a partir d’elements de la posada en escena com la forma d’enquadrar o els detalls que succeeixen en segon pla. Gobert i Berest també mantenen l’equilibri entre el drama sempre a punt d’esclatar i l’humor negre que es mira amb distància alguns dels usos i costums dels protagonistes, com l’amiga aficionada a l’esoterisme o el cap rondinaire de la companyia d’assegurances.
La sèrie també apunta temes que no cobren protagonisme central, des de les complexitats de créixer amb una identitat trans del Sam, un dels fills de l’Elvira i el Patrick, fins a quin punt el sistema sanitari, tant si parlem de mútues com d’assistència pública, desatén les persones amb càncer terminal. Mytho ofereix així una mirada més crítica a tantes comèdies dramàtiques televisives que encara tenen com a nucli una família en la qual la mare exerceix com a tal sense protestar. Gobert introdueix amb encert aquests elements d’alteració en un imaginari, el de la classe mitjana residencial, que es voldria sempre estable. Però Mytho també presenta una afecció gairebé generalitzada a totes les ficcions televisives, aquest no atrevir-se a portar a l’extrem els seus supòsits més interessants. I és que les sèries també són la classe mitjana de l’audiovisual.
