CINEMA

Natalie Portman, estrella mil·lennial a Venècia

‘Vox Lux’, de Brady Corbet, reflexiona sobre el narcisisme i la immaduresa de l’Amèrica actual

Després de superar-ne l’equador, no hi ha cap dubte que la Mostra de Venècia ha optat aquest any per un cinema nord-americà capaç de reflexionar sobre el present de la nació. The mountain, de Rick Alverson, estudiava la censura del desig i la preeminència de l’egolatria en una societat extraviada en termes morals. El documental What you gonna do when the world’s on fire, de Roberto Minervini, va oferir el retrat d’uns Estats Units negres alçats contra l’opressió i la injustícia. I el thriller Dragged across concrete, de S. Craig Zahler i amb Mel Gibson i Vince Vaughn, es movia en un món criminal marcat pel racisme. A aquests retrats oblics de la realitat nord-americana s’hi va afegir ahir la més directa Vox Lux, del jove cineasta estatunidenc Brady Corbet, que va fer-se un lloc en l’escena internacional amb la presentació a Venècia, fa tres anys, de la seva òpera prima, La infància d’un líder, en què estudiava el ressorgiment del feixisme en el període d’entreguerres a l’Europa del segle XX.

Com l’anterior film de Corbet, Vox Lux observa el creixement d’un personatge sobre el qual conflueixen les tensions i contradiccions del seu temps. Després de sobreviure a un atac que remet directament a la matança a l’institut de Columbine del 1999, la jove Celeste (Raffey Cassidy) es converteix en un fenomen pop quan una cançó composta per ella a l’hospital esdevé un himne de la reconciliació nacional.

L’èxit portarà la Celeste fins a la cara més mercantilista de la indústria de l’espectacle, i el 2017, ara interpretada per una histriònica Natalie Portman, l’espectador la troba convertida en un monstre cínic. “Les meves cançons cada vegada són pitjors, però cada vegada es venen més”, sentencia de manera arrogant un personatge devorat per la immaduresa i el narcisisme. Entregada a l’apologia de la immediatesa -“Tothom vol alguna cosa nova i buida”, defensa l’estrella-, no és difícil identificar el personatge que interpreta Portman com una portaveu de l’Amèrica de Trump.

Vox Lux consagra Corbet com un creador d’atmosferes tèrboles i discursos grandiloqüents. Fent servir una gravetat i una estructura per capítols que remet als films de Lars von Trier Anticrist (2009) i Melancolia (2011), i combinant recursos estilístics de diverses pel·lícules de Stanley Kubrick -de qui també copia l’esperit satíric i cínic-, Corbet decora el seu retrat de la banalitat mil·lennial amb una rotunda banda sonora de Scott Walker, cançons compostes per Sia i una magnètica narració en off de Willem Dafoe, que confereix al film un to de faula macabra. Tot aquest magnètic embolcall no aconsegueix ocultar les mancances d’un psicodrama que, de manera progressiva i potser intencionada, va trencant tots els vincles empàtics amb l’espectador.

Recuperar la reputació

En la competició oficial del festival també es va poder veure ahir Werk ohne Autor [Obra sense autor], la nova pel·lícula de l’alemany Florian Henckel von Donnersmarck, que després del naufragi creatiu de The tourist (2010), amb Angelina Jolie i Johnny Depp, intenta recuperar la reputació forjada amb l’oscaritzada La vida dels altres (2006). Una pretensió que es veu llastada per la naturalesa maniquea i evident del retrat que ofereix Henckel von Donnersmarck d’una Alemanya que va sortir del foc del nazisme per caure a les brases del comunisme.

Més continguts de