Neil Hannon i el concert total

The Divine Comedy va presentar al festival del Mil·leni el seu primer disc en sis anys, sense oblidar els clàssics de la banda

Anys abans que Mario Vargas Llosa es convertís en un personatge més conegut per les seves dèries anticatalanistes i l'omnipresència a la premsa del cor que pels seus llibres, va fer una acurada definició del 'Tirant lo Blanc', de Joanot Martorell. L'escriptor peruà va assegurar que l'obra era la novel·la total, la que ho tenia tot: aventura, intriga, guerra, amor, política. Aquest dimecres, Neil Hannon i els seus The Divine Comedy van posar-se a la pell de Martorell per fer, també, el concert total, una actuació on no va faltar de res: teatre, joc, acudits, disfresses i tones de pop de gamma alta.

Vestit de Napoleó, Hannon va aparèixer a l'escenari d'un Palau de la Música amb pocs seients buits i disposat a defensar en directe el seu darrer disc, ' Foreverland', el primer en 6 anys. La visita, emmarcada en el festival del Mil·leni, era la segona en menys d'un any, després que actuessin al juliol amb banda completa al Vida de Vilanova i la Geltrú, on ja va avançar algunes peces del seu nou àlbum.

Amb la catàrtica 'Sweden', The Divine Comedy va iniciar un set que se centraria en els seus dos últims elapés, tot i que les concessions a l'època daurada del grup van ser constants, cosa que va acontentar el fan militant i va aconseguir mantenir la intensitat d'un concert que va oscil·lar entre el pop clàssic ('How can you leave me on my own', 'Catherine the great') i l'orquestrat, del qual han fet marca: 'The frog princess', amb melòdica i acordió, 'Generation sex' o la irregular 'Napoleon complex'. Durant les dues hores que va durar el recital Hannon va demostrar que conserva una veu privilegiada per moure's amb comoditat per diversos registres, a més de fer d'actor, de 'crooner', de pallasso i, sobretot, de líder carismàtic d'una banda que va sonar a l'alçada d'un escenari, el del Palau, molt més adequat a la seva música que la quilomètrica esplanada de Vilanova.

Deixant el quartet guanyador per tancar el concert ('Becoming More Like Alfie', 'At the Indie Disco', 'I Like' i 'National Express') The Divine Comedy va assegurar-se que tothom marxés amb un somriure permanent a la boca. A molts dels assistents a l’espectacle d'ahir segur que encara els dura.

Més continguts de