New Order reivindiquen el seu present al Sónar

L’hospitalet De LlobregatGairebé com si comencés a tractar-se d’un ritual, d’una litúrgia, New Order van tornar ahir al Sónar. Actuaven al mateix escenari on van fer dos concerts a l’edició del 2012, però aquesta vegada amb un disc nou per presentar. Music complete (2015) és el novè treball d’estudi dels de Manchester, un àlbum que trenca deu anys de silenci discogràfic i que, gràcies al seu fitxatge pel segell Mute, arriba amb una renovada aura de prestigi dins del món de l’electrònica.

Se suposa que els New Order del 2016 tornen, en principi, als plantejaments dels seus millors discos, abans que les guitarres tinguessin més protagonisme que els sintetitzadors, abans que Peter Hook abandonés el grup i abans que, en definitiva, acabessin sonant com un grup de rock massa genèric.

Si cauen ‘hits’, millor

Res de tot això, però, va rebaixar els ànims dels assistents, sempre disposats a gaudir d’un nou xou de Bernard Sumner i companyia. Els temes nous bé, però si cauen uns quants hits dels anys 80 molt millor, semblava pensar gran part del públic que omplia a vessar el SonarClub, més nombrós que el que va veure començar el concert de Jean-Michel Jarre el dia abans a la mateixa hora.

Unes imatges de salts de trampolí i un coixí de sintetitzadors in crescendo van precedir la prescriptiva ovació. Valents, van començar amb Singularity, un tema del nou disc i una manera de reivindicar el seu present. L’acompanyaven amb imatges de B-Movie: Lust & Sound in West-Berlin 1979-1989, un film que mostra el caos i l’ebullició del Berlín dels anys 80. Amb Crystal quedava clar que la proposta escènica del grup continuava sent la mateixa del 2012: donar protagonisme visual als vídeos, gairebé sempre protagonitzats per gent jove, qui sap si com una manera de no semblar un grup de veterans que es reuneixen per divertir-se sobre l’escenari i, de passada, fer alguns calerons.

El so, també com al 2012, continuava encomanant-se a una potent base rítmica que matava els possibles matisos i soterrava una mica la veu de Sumner, menys en forma que al disc. Va sonar Restless, single senzillet però efectiu del nou treball que, no obstant, empal·lidia al costat de Your silent face, el primer clàssic de la nit. I és que New Order milloren ostensiblement quan deixen el rock de banda i es dediquen al pop sintètic. Ho van demostrar amb Tutti frutti, una simpàtica composició de Music complete a l’estil eurodisco de Giorgio Moroder que va donar pas a un d’aquells hits que tornen boja la concurrència: Bizarre love triangle del disc Brotherhood (1986). Al tancament d’aquesta crònica encara faltaven per sonar altres grans cançons amb què acostumen a tancar els concerts, com True faith i Blue monday, així com el clàssic de Joy Division Love will tear us apart, un gran inici de festa, sens dubte, per a la segona nit del Sónar 2016, que encara havia d’oferir un reguitzell d’emocions fortes a mans de Santigold, Booka Shade, Skepta, Boys Noize, Laurent Garnier i l’altre gran cap de cartell: Fatboy Slim.