Casa a Llafranc: al bell mig del bosc

LlafrancCom els ocells que fan els nius integrant-los en els arbres, mimetitzant-los, servint-se de les matèries més properes i construint un espai natural en el qual sentir-se acollits i confortats, de la mateixa manera, o molt similar, és com l’equip barceloní d’arquitectes format per Emiliano López i Mónica Rivera van concebre i edificar dues cases en un bosc de Llafranc per a les vacances de tres generacions d’una mateixa família.

Dues cases de suro és el nom amb el qual es coneix aquest projecte, acabat el 2016 i reconegut amb nombrosos premis: el de la XIV Biennal Espanyola d’Arquitectura i Urbanisme (on l’obra queda lligada a un lema molt adequat per a ella, Més habitar, més humanitzar ), el premi Best Architects i l’Egurtek Wood Award. I du aquest nom perquè totes dues cases estan íntegrament revestides per dues capes gruixudes de suro, un material del tot natural i aïllant que, a més, rememora la tradició antiga de les explotacions de suro que hi havia en aquesta zona de la Costa Brava.

Les dues cases són com el mateix bosc. Tenen una verticalitat molt semblant a la del terreny accidentat en què s’ubiquen. Aquesta configuració de les edificacions en altura no és gratuïta: es tractava de talar el mínim d’arbres per construir-les i que fossin part del bosc, seguint un dels principis que guien el treball arquitectònic d’Emiliano López i Mónica Rivera: “El mínim impacte i el màxim confort”. Així, en aquest paratge poblat de pins altíssims i esvelts, de sureres joves i d’alzines, no només es va procurar que els arbres entressin a les cases, a vegades literalment, i conservar la vegetació existent, sinó que es van sembrar espècies arbustives pròpies de la garriga mediterrània per potenciar-la. El mar és a uns escassos cinc-cents metres de les cases que l’observen entre el fullatge dels arbres.

Són com el bosc, aquestes cases, i com més temps passa més s’hi assemblen. Coses del suro, que, alhora que protegeix i no necessita manteniment, amb els anys agafa el color gris verdós de l’escorça dels arbres que té a tocar. A més, tot s’ha de dir, el suro demana tocar-lo, tan càlid i orgànic com és.

I també és com el bosc l’interior de cada una de les cases. López i Rivera, com els propietaris de les cases, són amants de la fusta. Aquest no és l’únic motiu pel qual els dos habitatges tenen tota l’estructura de fusta de pi, un contralaminat en tres dimensions que dona estabilitat a la fusta i evita que es dilati. La construcció amb fusta és una qüestió de sostenibilitat mediambiental, de benestar i de salut. Aquí, el pi natural, sense tractar, tal com arriba del bosc, queda vist a totes i cadascuna de les parets i sostres de les successives estances, uns espais interiors d’escala justa, íntima, encadenats entre si sense necessitat de passadissos. Entre el suro de l’exterior, la fusta com a material de construcció, les finestres projectants des de baix que fan que corri l’aire (a més, obren cap a fora, sense envair l’espai interior), aquestes cases van obtenir la qualificació energètica classe A, pel seu baixíssim consum d’energia i les ínfimes emissions de CO 2.

Viure és conviure, amb el lloc, amb el medi natural, amb la casa, amb les coses i amb les persones. Pares, fills i nets que es reuneixen en un mateix lloc per passar l’estiu, si es pot, com és possible en aquest parcel·la, conviuen millor si cadascú té casa seva i els seus espais i estones de privacitat. Separats l’un de l’altre però estretament relacionats, els dos habitatges converteixen aquest solar de Llafranc en un lloc familiar al qual s’accedeix per la part més elevada del terreny, on hi ha la bassa per refrescar-se. La casa més gran té els espais per a les trobades de la família, les terrasses superposades que miren al mar i a la serra litoral de les Gavarres, i ho fan entre els pins més propers. Fins i tot hi ha un pi al qual s’ha deixat pas, en un gest de respecte, i travessa les terrasses. Com nius establerts a l’ombra dels arbres, les dues cases de suro habiten el bosc i són bosc.