LITERATURA

Nichita Stănescu, un poeta meteòric i universal

Lleonard Muntaner publica la primera antologia de l'autor romanès en català, 'Ànima gramatical'

“Quan ens acostem a l’extraordinària obra lírica de Nichita Stănescu, mai hem de perdre de vista que gaudeix d’una quàdruple pertinença: poeta romanès, poeta d’Europa de l’Est, poeta europeu i poeta internacional o universal”, escriu D. Sam Abrams al pròleg d’ Ànima gramatical, una antologia a càrrec de Lilica Voicu-Brey i Xavier Montoliu publicada a Lleonard Muntaner en la imprescindible col·lecció La Fosca, que ja suma una trentena de títols.

Nascut el 1933 a Ploiesti i mort a Bucarest només 50 anys després, Stănescu és una de les grans figures de la poesia del segle XX. Va estar a punt de guanyar el premi Nobel de literatura en dues ocasions, el 1979 i el 1980, anys en què l’Acadèmia Sueca va distingir Odisseus Elitis i Czeslaw Milosz. El primer llibre de Stănescu, El sentit de l’amor (1960), es va rebre a Romania com “un esdeveniment literari de primera magnitud -segons menciona Abrams-. De seguida va ocupar la centralitat de la seva generació poètica, la primera generació de plena postguerra que va reprendre la tasca de desplegar el gran projecte de modernitat que van encetar referents com Tudor Arghezi i Lucian Blaga”. Xavier Montoliu, que anteriorment ha traduït Marin Sorescu, Norman Manea i dos autors transsilvans, Ion Muresan i Ioan Es. Pop, recorda que l’autor “sovint inventa paraules, forçant i transgredint la llengua”. Entre els temes que els lectors trobaran a l’antologia, que espigola poemes de 15 llibres d’una trajectòria meteòrica, hi ha “els més variats tipus d’amor”, i “abstraccions conceptuals: s’acosta al món dels astres, els cometes i la ciència”. Abrams considera que “la progressiva ambició intel·lectual i conceptual de la poesia de Stănescu no significa un abandó de la realitat, de cap de les maneres, sinó que representa, a la llarga, si llegim correctament, un retorn a la realitat”. El 1964 el poeta escrivia: “M’he adonat / que les coses són tan a prop meu, / que a penes puc caminar enmig d’elles / sense ferir-me”. L’ Autoretrat que va aparèixer en un recull pòstum del 1984 acabava així: “En aquest cos, / jo mai més no hi tornaré / estic fart de tu, pell, / de vosaltres dos ulls anomenats també blaus. / Em feu fàstic i us dic adeu, / encara he de fer camí. / On? / On”.

Més continguts de