ART

Nit de museus, nit de carrer i nit de xurros

El CCCB s’omple per veure el World Press Photo i el Museu del Disseny redissenya els xurros

Sempre és bon moment per anar al Museu del Disseny, modern, amb excel·lents exposicions permanents i una botiga i un bar -elements fonamentals d’un museu- que conviden a estar-s’hi llarga estona. I ja no diguem si per a la Nit dels Museus han preparat un menú especial que conté coca de patata brava, carpaccio de pop amb cítrics i gingebre i rosbif amb compota de poma. La tapa de la setmana són cotnes de cansalada ibèrica especiades. I a les postres? Xurros!

L’exposició Tapas. Spanish design for food està a punt d’acabar i, com que és una nit especial, a tots els assistents els regalen una ració de xurros del Comaxurros. Han posat una parada -ara en diuen food truck - a l’exterior i el Lluís Estrada m’explica alguns experiments que han fet: “És impressionant tot el que es pot fer amb un xurro!” En té uns de verds fets amb wasabi i uns de vermells que porten xili. I sabeu per què els xurros sempre sempre tenen les seves clàssiques estries? Doncs perquè, sense, l’aigua es quedaria a dins i el xurro esclataria. El Lluís sap de què parla. N’ha intentat fer de cargolats, de plans i amb forma de patata xip. La mostra efímera Redissenyant el xurro en dona fe: xurro fred, pinxo de xurro, xurro lionesa... Em donen una paperina amb tres formosos exemplars. Són dels de tota la vida. Un bé de déu.

Vaig fins a la plaça del Macba, on avui els rapers i els skaters se senten més acompanyats que mai. A l’esplanada de dalt de les escales hi han instal·lat una parada del Morro Fi, vermut i aperitius a joc amb una nit llarga de personalitat moderna, músiques que surten d’altaveus i injectada d’aromes europees. Ja hi ha tota una infraestructura col·lateral associada a l’activitat. És bona notícia que el ciutadà gaudeixi dels museus i del carrer el mateix dia, que la depauperada qualitat de la vida urbana tingui una revifada ni que sigui per un instant. Al carrer Montalegre, un grup de pintors omplen la paret amb les seves creacions. No té a veure amb la Nit dels Museus però hi combina de meravella. “ Me regala la calle sus vidas, cómplices desconocidas, aventura diaria del vivir ”, llegeixo escrit en un cartell molt a prop de l’entrada del museu on Martha Rosler ensenya el seu instint precursor en el camp del videoart. “¿No trobes que el que explica s’assembla molt als mons de la Marina Abramovic?”, sento que algú es pregunta darrere meu mentre baixem una de les incòmodes rampes blanques. Voldria abraçar-lo: he pensat exactament el mateix veient el seu impressionant vídeo sobre l’explotació del cos de la dona.

L’exposició del World Press Photo al CCCB és plena a vessar. No costa imaginar que serà una de les estrelles de la nit. Dona la benvinguda la sèrie de fotos de Burhan Ozbilici, l’últim guanyador, sobre l’assassinat de l’ambaixador rus a Turquia. Més que la del rostre enfervorit de l’assassí, impressiona fixar-se en l’espant dels ostatges i descobrir les ulleres del mort en un racó de la sala. “Totes són de guerra, tot són tragèdies”, exclama en veu alta un visitant que no sembla gaire familiaritzat amb la personalitat del WPP. Ell i la seva parella marxen de seguida per on han entrat.

Es perden algunes sorpreses, com la foto d’Antonio Gibotta a Ibi, en plena batalla d’ous, farina i pertards de la festa tradicional del poble. La instantània capta l’escorç d’un cos que sembla talment que estigui explotant al mig d’un tiroteig. O els impressionants treballs del gran Daniel Berehulak i Noel Celis a les Filipines. Costa transitar pels passadissos i arribar a veure la preciosa sèrie d’Ami Vitale amb els pandes de Sichuan i l’emoció continguda d’una mare i una filla davant les fotos de Walid Mashhadi a Síria, on veiem el rescat del cadàver d’un bebè. “ La poesie est dans la vie ”, veig en un altre cartell penjat entre l’anar i venir de la multitud. Bones vibracions.