LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

No Callarem llança un crit eixordador

Txarango, Maria Arnal i Marçal Bagés i Valtonyc actuen a la Model en una jornada cívica i solidària

“La gent no s’adona del poder que té”, cantava Maria Arnal al començament del concert que ella i Marcel Bagés van oferir ahir al festival solidari No Callarem. Les paraules de Joan Brossa, manllevades per Arnal i Bagés, ressonaven amb força a la cruïlla entre Rosselló i Entença on s’aixecava l’escenari principal, tant ple a vessar de gent que era difícil circular-hi. Milers i milers de persones omplint els carrers i protestant contra la repressió en un ambient festiu i cívic.

¿Però per a què serveix una demostració de força com la de No Callarem? ¿Pot fer canviar alguna cosa? La pregunta la plantejava el locutor Javier Gallego una estona abans a l’escenari Carne Cruda, situat al carrer Entença, just davant la porta d’entrada principal de la Model. “Primer de tot és un escalf molt gran que ens fa sentir que no estem sols -responia el raper Pablo Hasel, entrevistat per Gallego-. Segurament no canviarà cap llei ni evitarà que anem a la presó. És només un gra de sorra contra un Estat repressor. Però és un gra de sorra poderós”.

El mateix Hasel havia fet sentir la seva veu una estona abans a l’escenari principal. A Libertad de exprisión, el raper carregava contra el gremi: “ Nunca seré un mercenario como Sabina, compadreando contra Israel mientras a Palestina asesinan. [...] Nunca pensé que el rap tan bajo caería, con Arkano haciendo un anuncio para la policía ”. Darrere la ràbia hi havia més emocions, com va confessar-li a Gallego després del concert. “Esclar que em fa por anar a la presó. I sé que hauré de complir la sentència íntegrament. Però no deixaré que em facin callar”. Hasel va pronunciar la frase en veu baixa, amb suavitat. Però l’efecte va ser eixordador.

Molt més que un festival musical

Amb el lema “Envoltem la Model”, No Callarem va organitzar ahir una festa cultural i política per culminar una setmana de debats, projeccions i concerts a l’antiga presó. La música va ser la protagonista, però tothom tenia clar que no era un festival musical. I no només per la fira de moviments socials que s’escampava pel carrer Rosselló i les entrevistes, debats, recitals de poesia i espectacles teatrals que se succeïen a l’escenari Carne Cruda. Ahir, actuacions més que dignes com la que va oferir Mishima -un dels grups sorpresa anunciats el dia abans- van passar sense pena ni glòria i la de Valtonyc, tot i la precarietat del so i un fraseig que justejava, va carregar l’ambient d’electricitat. Però és que no és el mateix sentir David Carabén cantar “Deixeu que sigui jo qui més estima” que a Valtonyc rapejar -uns dies abans d’anar a la presó-“ Entro con la cabeza alta, krav maga, fiscal qué esperas que haga, mi garganta lucha armada ”.

La jornada va començar aviat amb el rhythm’n’soul expansiu i lluminós dels Gramophone All Stars Big Band, que en l’últim tema van convidar a pujar a l’escenari “un exemple de fermesa, dignitat i discurs”: el raper Elgio, sobre el qual pesa una condemna de dos anys de presó. “ Hacen falta escraches, hacen falta pintadas ”, rapejava Elgio en el tema Hace falta. També calen més festivals com No Callarem, en què una noia, l’Andrea, s’amoïnava pel retard que patia el seu cap de cartell: la filòsofa Marina Garcés. “Estic llegint un llibre seu que es diu Nova il·lustració radical i m’agrada tant que volia sentir la seva opinió sobre tot això”. Garcés, la periodista Magda Bandera i el comissari Pep Espelt van debatre a l’escenari Carne Cruda sobre les escletxes de llibertat en l’hegemonia actual. “L’Estat et situa en la posició de reaccionar perquè domina la mecànica del poder i la repressió”. Bandera, que treballa a La Marea, va recordar que el periodisme ha d’evitar ser militant: “La informació és l’arma més perillosa. I Gallego va anar més enllà i els va plantejar què fer quan el sistema assumeix el discurs antihegemònic com a propi, posant l’exemple dels partits de dretes que després del 8-M s’afegeixen al moviment feminista. “Però això no ens pot frenar -deia Garcés-. Si un front es tanca, cal obrir el següent”.

Un ‘secreta’ entre el públic

La temàtica compartida va provocar algunes rimes inesperades entre concerts. Al migdia, Joan Colomo pregava al públic que l’avisés si hi havia algun secreta entre el públic abans d’interpretar a cappella el seu tema Carrero blanco, campeón de salto. Més tard, Valtonyc deixava caure que hi havia “un secreta al concert” i demanava ajuda als espectadors: “Mireu el del costat, a veure si és un secreta, que ens el carregarem”. Abans de provocar un linxament, va canviar de tàctica: “Farem això, ara saltarem tots. I qui no salti és un secreta ”. I va posar el públic a saltar i cantar “ ¡Si yo digo fuck, tú dices policía!

La jornada va deixar moments memorables: Maria Arnal fonent-se amb l’univers a Tú que vienes a rondarme, l’equip de No Callarem a l’escenari per reivindicar “les persones que són sempre al darrere i no fan declaracions però que fan que tot això sigui possible” i la traca final de Txarango, que per poc no van posar a ballar tota l’Esquerra de l’Eixample amb una infal·lible successió de hits : Resiste y grita, Et dono el cor, Agafant l’horitzó... Tot i venir mig afònics de tocar el dia abans a la Telecogresca, els Txarango es van entregar del tot. I el concert va acabar amb l’únic crit possible: “Els carrers seran sempre nostres!”