"No volem deixar fora ningú que tingui ganes de veure'ns"

Barcelona.Gerard Quintana no se n'amaga. Fa dues setmanes, quan van vendre en un matí les 17.960 entrades per al seu concert de retorn del 9 de setembre al Palau Sant Jordi, no s'ho creien. "Aquell matí -ens comenta el cantant de la banda-, quan es van vendre les entrades, parlàvem entre nosaltres i dèiem, sense paraules: «Quin subidón !» Era molt difícil, després de deu anys d'inactivitat als escenaris, tenir una referència de com aniria. Sí que sabíem que les cançons estaven vives, perquè es continuaven sentint a la ràdio i molta gent ens deia que formaven part de la seva vida i ens preguntaven per què no fèiem algun concert. Aquesta pressió de la gent, del públic, ha estat el que ens ha acabat de convèncer. A partir d'aquí, esclar... Jo, sorprès, ho estic, encara".

Per això els Sopa han decidit tornar-se-la a jugar i muntar un segon concert, que, qui ho sap, es podria convertir en una minigira. Josep Thió diu que havien previst que tothom que els volgués veure cabria en un únic Sant Jordi. I ara es troben amb un dilema, de cara al segon concert: "Si torna a passar el mateix, que hi ha un gran èxit de venda, i torna a quedar gent amb ganes de veure Sopa de Cabra i que no pot fer-ho, haurem de pensar què fem. Minigira? No ho sé". El que tenen clar és que no volen que ningú es quedi sense veure'ls. "No hauríem de deixar fora ningú que tingués ganes de veure Sopa de Cabra", afirma Josep Bosch.

Els gironins tornen a ser com criatures, de tan contents com estan. Somrients, satisfets, com en els vells temps. Ja hem dit que no s'esperaven l'èxit. I ho atribueixen a dos factors: que van separar-se quan encara tenien corda i que els catalans tenen ganes de sentir les seves cançons en directe. "La gent té ganes de tornar a reviure, de tornar a cantar les cançons de Sopa de Cabra. La clau és en aquestes cançons, que han superat el temps i que han esdevingut uns clàssics", diu Quintana.

"Concert per recordar"

Sembla com si estiguessin a punt per tocar d'aquí quinze dies. Thió, però, ho desmenteix: "D'aquí quinze dies, no, perquè tenim feina a assajar i volem fer un concert per recordar i això implica un treball seriós". Els demanem si se senten com els Police. "Ja ens agradaria anar a tocar a Toronto", ironitza Josep Thió. En canvi, Bosch matisa, savi: "Possiblement l'èxit dels concerts és perquè vam deixar-ho en un moment en què hi havia moltes ganes d'escoltar Sopa i molta gent es va quedar amb ganes de continuar escoltant el grup".

El retorn de la banda que va construir autèntics himnes com L'Empordà , Si et quedes amb mi i Camins es produeix en un moment força especial de la música produïda a casa nostra, amb solistes i bandes joves capaces d'arrossegar multituds, però també amb artistes de més edat que no descansen. "No m'agrada aquesta idea que té la gent a Catalunya que una cosa n'ha d'excloure una altra. Quan va sorgir el rock català, ja es deia que la Nova Cançó havia de desaparèixer", diu Quintana. "Aquest tipus de visions són molt reduccionistes, fan el país més petit -afegeix el cantant de Sopa-. El que la gent ens demostra és que un Raimon pot omplir tres dies un teatre presentant el nou disc, que les noves generacions com Manel, Els Amics de les Arts i Mishima estan omplint Palaus de la Música, que les generacions intermèdies com Roger Mas i Gossos continuen en actiu amb molt bona resposta de públic, i que generacions com la nostra, amb Els Pets que continuen fent una gran feina, i nosaltres, que rebem aquesta resposta quan tornem amb uns concerts puntuals... Tot això fa el país més normal".

Els demanem si ara es penedeixen d'haver plegat, de no haver superat la primera crisi. "Recordo que fa deu anys -respon Thió-, en Gerard deia que està bé que les coses no es podreixin. Tots teníem ganes de fer altres coses. Jo trobava a faltar ganes en aquest projecte en concret [el de Sopa]. L'emoció és el més important i si el que més t'emociona en aquell moment és una altra cosa, ho has de fer, perquè si no, et converteixes en un funcionari. Que hi hagi funcionaris amargats i tristos ho aguantem. Però uns músics amargats i tristos sobre un escenari no fan goig". Thió, Quintana, Bosch, Francesc Cuco Lisicic i Jaume Soler Peck tenen ganes de gresca. Hi estan disposats perquè, com deia la cançó, no poden tornar enrere.