CINEMA

“No m’importa que es descarreguin les meves pel·lícules”

Dario Argento, mestre del terror italià, presenta a Sitges la restauració de ‘Suspiria’

Dario Argento (Roma, 1940) està cansat. Ve a Sitges directament des de Los Angeles, on l’han homenatjat a l’American Cinematheque, i havia demanat als responsables de premsa del festival que no li fessin fer gaires entrevistes, que ell només volia presentar la restauració digital en 4K de Suspiria i veure pel·lícules, però després de tres dies al festival només ha pogut veure la seva pel·lícula i una de Guillermo del Toro, El cim escarlata, que es projectaven en sessió conjunta. Als 77 anys no ha perdut la curiositat ni l’interès pel cinema, sobretot per l’asiàtic. “M’agrada molt Park Chan-wook i sé que a ell també li interessa la meva obra -diu-. Quan va coincidir amb la meva filla Asia en el jurat del Festival de Canes no va parar de fer-li preguntes sobre els meus rodatges: com filmo, quines coses demano a l’equip, etc.”

Pare del giallo juntament amb Mario Bava, Argento és sinònim de terror expressionista i barroc. Va marcar una època amb films com L’ocell de les plomes de cristall, Roig fosc i Inferno, que donen una importància cabdal a la música i els colors i fan aflorar els malsons de l’inconscient. No només el reivindica Del Toro, que qualifica films com Suspiria de “cinema en vena” i admet que copia Argento “perquè quan estimes una cosa vols apropiar-te’n”, sinó que també el veneren cineastes com Tarantino i Nicolas Winding Refn, en qui l’italià reconeix la seva empremta. Però qui s’està encarregant de fer un remake de Suspiria no serà cap d’aquests autors, sinó Luca Guadagnino. “No és un remake que m’apassioni i no m’han consultat res -confessa Argento-. Només sé que el final serà diferent. M’agrada Guadagnino, no és pas un director dolent”.

Una passió letal

En el cinema actual Argento troba a faltar “profunditat psicològica”. “Els directors d’ara només pensen en el moviment i l’acció, i al darrere hi ha la buidor”, sentencia. El seu estil operístic s’alimenta tant de referències arquitectòniques i pictòriques que alguns directors de fotografia, com Ronnie Taylor, el van acabar enviant a pastar fang, confessa divertit. Home en contacte amb les seves obsessions, recorda com va néixer la seva passió per la figura femenina. “La meva mare era un fotògrafa famosa que retratava les grans actrius italianes -recorda-. Quan jo sortia de l’escola anava al seu estudi i veia totes aquelles dones espectaculars, Claudia Cardinale, Sofia Loren, mentre es canviaven de roba i es maquillaven. I de la meva mare vaig aprendre a il·luminar-les i ressaltar la seva bellesa”. Potser Argento és un dels directors que més dones ha matat (en la pantalla), però que ningú l’acusi de cineasta misogin. “En les meves pel·lícules les donen són assassinades, però també són assassines!”

La trobada amb Argento acaba aviat perquè es pugui concentrar en el que vol, veure cinema. “Veig moltes pel·lícules, fins i tot a la tablet, descarregades il·legalment”, confessa. “Ho he de fer per força, perquè a Netflix només hi ha els títols que tothom coneix i a mi m’interessen altres coses”. ¿I li sembla bé que la gent es descarregui les seves pel·lícules? “Sí, no m’importa. Vol dir que tenen interès! La difusió ja és incontrolable”.