BarcelonaLa cantant israeliana Noa (Bat Yam, 1969) manté el compromís per la pau i l’educació en el disc Love medicine (Universal, 2014), un treball que inclou col·laboracions de Pat Metheny i Joaquín Sabina.
Què vol explicar amb el disc Love medicine?
És una col·lecció de cançons escrites durant molts anys en diferents situacions, especialment arran de les trobades amb diferents persones. Això és el que més m’agrada del disc: no parla sobre mi, sinó de la meva visió del món. Per exemple, Don’t be afraid és una cançó que he dedicat als meus fills, perquè no tinguin por, però no la vaig escriure específicament per a ells, sinó pensant en un projecte sobre la vida del papa Joan Pau II que no va tirar endavant, però escrivint les cançons vaig aprendre molt sobre la seva vida, i va ser molt interessant. Vaig aprendre que quan era jove estava enamorat d’una noia jueva, així que vaig escriure la cançó Look at the moon per explicar aquesta història d’amor entre ells dos: el jove Papa i la noia jueva.
Per primera vegada en la seva carrera parla de l’Holocaust en una cançó, Little star, i ho fa des del punt de vista d’un nen.
L’Holocaust és part de la història del meu poble, però mai vaig pensar que n’escriuria una cançó. És una gran prova per a un artista agafar un tema tan important i tan fosc com l’Holocaust i intentar compondre una cançó sense caure en trampes, com ara ser massa sentimental o deixar-se emportar per clixés.
¿La seva manera d’aproximar-se a l’Holocaust s’assembla a la de Roberto Benigni a La vida és bella?
És diferent, però en certes parts s’hi pot assemblar. Benigni utilitza l’humor, és un geni. Fa servir el punt de vista d’un nen, i en aquest sentit sí que ens assemblem. El missatge més important de la pel·lícula és que l’amor i el poder de l’esperit humà poden vèncer les tragèdies més dures. Penso que els jueus que van sobreviure a l’Holocaust ho van fer gràcies a aquest poder.
¿Es pot tenir esperança en un món en conflicte permanent?
Sí, sempre hem de tenir esperança. Si hi ha vida hi ha esperança. Hem canviat la nostra manera de pensar molts cops i ho podem tornar a fer. Hem de creure-hi. Tenim eines d’organització que mai havíem tingut: ara la gent pot organitzar-se sense els governs estatals. Només cal veure la Primavera Àrab. Va demostrar que la gent pot tenir idees i organitzar-se fora de les mesquites i esglésies, fora de les institucions polítiques. És increïble. Tanmateix, també crec que ens queda molta feina per fer. Intento donar exemple als meus fills quan els porto a les manifestacions pacifistes on canto, perquè vegin com funciona, i els parlo molt d’això, perquè el futur està en els nens.
¿Aquests moviments pacifistes són minoritaris a Israel?
No ho crec. El problema és la visibilitat. S’hi estan fent moltes coses, però qui ho sap? Ningú s’assabenta del que fan els moviments pacifistes a Israel, que són molts. Es parla molt dels nois dolents però ¿què passa amb els bons? No se’n parla. Els mitjans només volen vendre, i la por i la sang venen, com el sexe. Quan la gent vagi a votar, votarà pels homes forts. Però si els mitjans parlessin de les coses positives que passen a Israel i a Palestina potser els ciutadans votarien els governants que volen la pau.
¿Com va viure l’atemptat contra Charlie Hebdo i l’assassinat de quatre persones al supermercat jueu de París?
Vaig veure el funeral de les víctimes a Jerusalem i no em va agradar. ¿Per què els governs de tot el món, com ara el de Benjamin Netanyahu, glorifiquen la mort i cultiven la por? Això no és el que hem de fer. Hem de lluitar contra el terrorisme, contra els extremistes, contra els líders religiosos que fan proselitisme i que preguen per la mort, hem d’anar en contra d’això. Definitivament, no hem de santificar la mort, sinó que hem de santificar la vida. Hem d’apostar per l’educació, perquè com més educació i coneixement hi hagi, menys por hi haurà. La por és el resultat de la falta de coneixement. Així és com funciona la vida.
És religió o totalitarisme?
Desgraciadament, els fanàtics religiosos són, avui en dia, els responsables de molt del terrorisme mundial. Però Stalin, que va matar milions de persones, era ateu. Així que hi ha molts tipus d’adoctrinament que condueixen les persones a la violència, i no necessàriament per via de la religió. Actualment, la religió sembla ser la responsable de la situació. Però després el papa Francesc diu: “No has de creure en Déu per ser una bona persona”. El Papa està dient això! M’encanta. Diu que, al llarg de la història, moltes de les persones que van fer coses increïbles no creien en Déu, i que moltes de les coses horribles de la història s’han fet en nom de Déu. Això ja ho sabíem abans que el Papa ho digués, però té molta importància que ho digui ell. L’enemic més gran és la generalització. Acostumem a generalitzar perquè no tenim temps: molt bé, els musulmans són dolents i els cristians són bons, o el que sigui. O entre Israel i Palestina. Això és bo, això és dolent. Què és això? Tot és molt més complex. Hem d’educar les persones perquè tinguin unes ments més obertes, que mirin al seu voltant, que s’esforcin per sentir i pensar.
