Notre- Dame: i ara què?

La reconstrucció de la catedral de París enfronta polítics i arquitectes

El 15 d’abril, abans que les flames que cremaven Notre-Dame s’haguessin apagat del tot i mentre milions de persones veien com s’ensorrava l’agulla de la icònica catedral de París, polítics, arquitectes i responsables de l’Església francesa van començar a demanar-se: i ara què? Quatre mesos després, les coses han avançat poc. Primer, perquè la seguretat de l’edifici encara no està garantida. Les primeres obres -aturades durant tres setmanes per evitar la possible contaminació per plom dels treballadors- es van reprendre dilluns, amb l’únic objectiu, per ara, d’assegurar-se que el temple es mantingui dret.

La reconstrucció pròpiament dita podria començar l’any que ve, però primer les institucions públiques hauran de decidir quan i, sobretot, com fer-la, un debat que amb prou feines comença. D’altra banda l’estat encara ha de rebre la major part dels més de 850 milions d’euros que van prometre les grans fortunes franceses i milers de particulars. De moment, el govern ha aconseguit aprovar una llei ad hoc per a la reconstrucció de Notre-Dame. El text, que va entrar en vigor al juliol, garanteix d’una banda la bona gestió de les donacions, i de l’altra deroga algunes obligacions legals que han de complir les obres públiques (en matèria de medi ambient, per exemple), amb l’esperança de guanyar temps i complir la promesa del president francès Emmanuel Macron de reconstruir Notre-Dame “en cinc anys”. En la batalla per saber com s’ha de reconstruir el temple, la primera derrota ha estat per a l’oposició, que va veure com el Parlament rebutjava moltes de les seves esmenes a la llei Notre-Dame, entre elles una que volia incloure el terme idèntica al costat de la paraula reconstrucció. Una manera, fallida, de respondre a la declaració de Macron, que poques hores després de l’incendi va obrir la capsa de Pandora assegurant que no descartava un “gest arquitectònic contemporani” per a la reconstrucció.

La declaració ha desfermat la imaginació d’arquitectes i dissenyadors de tot el món, amb propostes tan espectaculars -o estrambòtiques- com la d’instal·lar una piscina al sostre del temple. A l’altre bàndol preocupa el “concurs d’arquitectura internacional”, de moment sense data, que va anunciar el primer ministre Édouard Philippe. L’objectiu seria determinar si cal o no reconstruir l’agulla i, si fos el cas, si ha de ser idèntica o s’ha d’adaptar “a la nostra època”.

Ironies de la història, l’agulla, construïda al segle XIX per substituir-ne una de més antiga, va ser obra d’Eugène Viollet-le-Duc, escollit, també per concurs, per renovar la catedral. Un arquitecte polèmic en el seu temps, a qui els seus detractors encara avui atribueixen algunes destrosses en joies de l’arquitectura medieval francesa.

Mentrestant, la mobilització continua. Més de mil experts en patrimoni han demanat a Macron que eviti la “precipitació”. I l’Església francesa segueix preocupada per un debat del qual fins ara s’ha sentit exclosa. “Sí, aquesta catedral és un lloc de culte, és la seva finalitat específica i única”, va proclamar a mitjans de juny l’arquebisbe de París, Michel Aupetit, en la primera missa celebrada a Notre-Dame després de l’incendi. Els pocs afortunats autoritzats a assistir-hi, inclòs l’arquebisbe, van haver de posar-se un casc d’obra per evitar accidents. I, tal com van les coses, potser l’hauran de portar encara durant molt de temps.

Més continguts de