BarcelonaJoan Amades va recollir al Costumari català que a l’entrada de la capella dels Àngels hi havia la talla d’un gos molt deteriorada, i que s’identificava amb el gos de sant Roc. D’aquesta imatge es deia que una vegada va evitar un robatori posant-se a bordar miraculosament, i és d’aquesta llegenda que va sorgir el culte popular a sant Gos. El duet Latitudes s’ha remuntat a aquest episodi a No tinc por de cap mal,la mostra del veneçolà establert a Barcelona José Antonio Hernández-Díez que han comissariat a les sales del Convent dels Àngels del Macba. L’exposició arrenca amb San Guinefort, una instal·lació que remet a la veneració d’un gos a la regió francesa de Dômes i que està feta amb un animal dissecat. Aquest gos no va fer cap miracle, però la seva mort tampoc no va ser tràgica: era un gos del carrer que va ser sacrificat en una gossera i amb el qual un estudiant de veterinària va fer pràctiques. La peça forma part de la col·lecció del Macba com a dipòsit d’una col·lecció privada.
“El José Antonio no volia treballar sobre el període més conegut de la seva obra i hem rescatat peces d’abans que s’instal·lés a Barcelona”, va dir Mariana Cápena, la meitat de Latitudes. Per això han reproduït instal·lacions d’aleshores que no s’havien conservat, entre les quals n’hi ha algunes de la seva primera exposició monogràfica a Caracas l’any 1991. Els vídeos i la tecnologia que hi ha en aquestes peces, amb títols com La caixa, Sagrat cor actiu i La resplendor de la Santa Conjunció allunya els dimonis han quedat obsolets i, alhora, evoquen un romanticisme ple de fantasmes, a més de l’escapista Houdinii l’estimada d’Edgar Allan Poe prematurament morta, Annabel Lee. L’artista s’hi va referir com a “nova iconografia cristiana” i els comissaris van comparar l’encanteri sobrenatural del qual parlen amb l’imant de les xarxes socials. “Amb el vídeo, els fantasmes del cinema es traslladen a casa i ja es poden controlar”, va explicar Cápena, que també va dir que han volgut subvertir la noció que Hernández-Díez sigui un artista llatinoamericà que tracta temes universals per posar l’accent en el fet que la llavor de les seves peces ve de “microhistòries” molt locals.
L’exposició pren un to social amb dos vídeos a la façana del Convent dels Àngels: un recorda els nens que malviuen als carrers de Caracas i Bogotà, i l’altre l’adoració dels nens morts a l’Amèrica Llatina, que són considerats àngels que van directes al cel. Hi una peça nova, Filaments, composta per altars dedicats a una bombeta. Evoca el rebuig inicial de l’Església a la llum elèctrica.
