Crítica

Sor, Mozart i Beethoven inauguren la temporada de L'Auditori

La violinista Maria Florea i la violista Sara Ferrández van fer una interpretació sensacional

Després de l'exitosa edició de la Biennal de Quartets, L'Auditori ha obert oficialment temporada amb una Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya que havia d'oferir la Simfonia Turangalila de Messiaen. Els efectius instrumentals que exigeix la monumental pàgina del compositor francès semblen incompatibles amb les distàncies imposades per la pandèmia, cosa que va obligar a un canvi de programació. Llàstima.

Calia, doncs, buscar una alternativa i presentar-la amb totes les mesures de seguretat que exigeix la situació actual. Sobre el paper, hom podria pensar que s'hauria pogut optar per un repertori una mica més imaginatiu, tot i la bellesa de pàgines com la magistral Simfonia concertant per a violí i viola de Mozart. Una peça senzillament sublim i molt ben interpretada per un duet de luxe, la violinista Maria Florea i la violista Sara Ferrández, molt ben compenetrades entre si i sensacionals en el fraseig immaculat que demana el músic de Salzburg. Llàstima que l'orquestra estigués a anys llum del que passava entre les dues intèrprets: Kazushi Ono semblava oblidar que les textures i el cosit harmònic són essencials en aquesta obra, especialment el diàleg entre les trompes i la secció de fusta. No hi va haver unitat, i això en Mozart és imperdonable. És clar que l'execució global de l'obra no va ser tan deficient com l'obertura del ballet Hercule et Omphale de Ferran Sor, plena d'entrades en fals i molt poc treballada, com si es tractés d'una primera lectura a vista.

I tanmateix, les coses van canviar (i molt i cap a bé) en la interpretació de la segona simfonia de Beethoven. Allà vam retrobar el so de l'OBC de les seves millors èpoques i fins i tot es notava la implicació dels seus integrants. Ono va concertar molt bé, les dinàmiques i els accents es notaven estudiats i treballats i el resultat va ser brillant en molts moments, com els enjogassats passatges dansables del Larghetto. Talment com si hi hagués hagut dues orquestres i dos directors en un mateix concert.