CRÍTICA D'ÒPERA

‘Opera prima’ al Liceu

Estrena mundial de ‘L’enigma di Lea’ de Benet Casablancas i Rafael Argullol

‘L’enigma di Lea’

GRAN TEATRE DEL LICEU |  9 DE FEBRER

A principis del segle XXI, la bona salut de l’òpera es confirma amb les estrenes de compositors tan interessants com Benjamin, Heggie, Adès o Saariaho, entre d’altres. A Catalunya no hem tingut tanta sort, perquè s’aposta poc per la creació contemporània de la mal anomenada música culta, i perquè el públic desconfia de les noves propostes, qui sap si per l’autoodi que lamentablement ens defineix com a poble. Un peix que es mossega la cua.

L’estrena mundial d’una òpera d’un compositor i d’un escriptor reconeguts i consolidats com Benet Casablancas i Rafael Argullol s’hauria de revestir amb les gales d’un dels esdeveniments més rellevants de l’any en matèria cultural. I és bo comptar amb un repartiment integrat majoritàriament per cantants de casa, tot i que aquests també haurien de ser tinguts en compte en òperes de repertori. La funció d’estrena va aplegar força espectadors davant d’un espectacle de durada raonable (una hora i tres quarts) i sense entreacte. I va acabar amb càlids aplaudiments d’un sector del públic als creadors de l’obra, tot i que entre passadissos es constatava que va agradar molt més la música que no pas el text.

La partitura de L’enigma di Lea revesteix no poca complexitat. Benet Casablancas s’estrena amb aquesta obra en el terreny de l’òpera, però ho fa d’una manera sàvia, atenta a la raó de ser del gènere (el cant) i amb una pàgina exigent però molt ben escrita, amb picades d’ullet a la tradició i a la modernitat (des del lirisme romàntic fins a l’ sprechstimme ), amb una bona caracterització melòdica, harmònica i instrumental (la flauta per reforçar la puresa de Lea) dels personatges i amb moments de sinuosa transparència, com l’ària de la protagonista Quella fanciulla anelante o els duets entre Ram i Lea.

El text de Rafael Argullol beu del credo estètic de l’autor. La interlineat de la història d’amor entre Lea i Ram fa referències a l’assoliment de la bellesa com a absolut, amb un rerefons míticotranscendental d’arrels tel·lúriques i amb vagues records de La flauta màgica o de Hofmannsthal. I si passatges com els corresponents al Doctor Schiksal i als sinistres Milleocchi i Millebocche estan molt ben resolts, d’altres resulten redundants i tediosos, perquè volen dir massa coses en el context d’una forma artística -l’òpera- que demana un esforç de síntesi.

Solvència, esforç i bons resultats

L’espectacle que signa Carme Portaceli compta amb la funcional escenografia de Paco Azorín, sustentada per les projeccions de Miquel Angel Raió. Portaceli tradueix molt millor el text musical de Casablancas que no pas el d’Argullol, com si no hi hagués acord entre la paraula i la imatge, començant per la violació inicial de Lea, que Portaceli llegeix -encertadament- des de l’agressió, mentre que el text suggereix una possessió mística. A partir d’aquí, la galeria de personatges es passeja amb solvència per l’escenari gràcies a l’expertesa inherent a Portaceli i amb una sòlida direcció d’actors, recolzada sobretot en la versàtil Allison Cook en la pell de Lea. Al seu costat, José Antonio López (Ram) i Xavier Sabata (Shicksal) defensen magistralment l’edifici musical de Casablancas davant de l’atenta batuta de Josep Pons al fossat orquestral. La formació instrumental, que ha hagut de treballar força amb una pàgina difícil, se’n surt gràcies al treball amb el seu titular i en connivència amb el cor que dirigeix Conxita Garcia, que tampoc no ha tingut les coses fàcils (per cert, per què el cor canta en català i la resta en italià?).

Als cantants citats s’hi uneixen un seguit d’intèrprets experimentats als quals cal agrair l’esforç i els bons resultats: l’eficaç binomi format per Felipe Bou i Sonia de Munck (Milleocchi i Millebocche), la bona prestació de David Alegret (Michele), Antonio Lozano (Lorenzo) i Juan Noval-Moro (Augusto) o la precisió cantora de les tres dames de la frontera (Sara Blanch, Anaïs Masllorens i Marta Infante).

Ara és el temps el que dirà quina serà la transcendència de L’enigma di Lea més enllà de les parets del teatre que ha vist néixer la primera òpera de Casablancas.

Més continguts de