“Ja m’han fotut el diumenge! Jo que volia anar al Zoo a veure els ratpenats i van i m’ho tanquen per la pandèmia. Alça, Manela! Pandèmia per a avui, fam per a demà! Però si els animals són de Barcelona com tots nosaltres...” A l’Òscar Ideesnoires els seus pares li havien posat Òscar perquè era fruit d’una nit de cine, però d’allò feia ja més de 50 anys. Ara només li quedava la mare, ja molt gran.
“Mare! Tens tos? No! Molt bé. Me n’alegro molt. Jo tampoc en tinc, però un mai no se’n pot refiar. Tampoc febre, però sí que em noto altres símptomes molt més importants que no sé per què ningú no ha assenyalat. Mira, mare, encara que no goso veure’t pel que pugui passar-te, crec que he trobat una solució. Abans de tot, aniré caminant a casa teva per no agafar ni el metro ni el bus. No només resulta més segur sinó que és més econòmic. Total, amb la T-Casual ja no puc convidar ningú a viatjar. Així va començar l’aïllament al qual ara ens volen sotmetre, però no ho vàrem saber veure al seu moment. Jo sí que ho vaig veure venir, però a mi ningú em fa cas. Com que soc del Clot... Doncs, escolta, hi aniré xino-xano. Al cap i a la fi, de casa meva a on vius no hi ha tant. A més a més, com que ens han confinat no puc sortir de Catalunya. I per tornar sempre es fa més curt. Potser això vol dir que els peus pensen més de pressa que el cap. I bé, quan ja sigui a Cornellà et pico a l’intèrfon i llavors tu m’obres la porta i te’n vas corrents. Jo aniré a tota castanya cap al balcó. I podem passar el dia, tu dintre de la casa i jo al balcó, i si vols em deixes en una safata la llet amb les magdalenes. I quan acabi, jo llanço el got al carrer perquè no hagis ni de tocar-lo. Ah, no tinc mascareta, no en queden a les farmàcies, però sí que tinc una careta de Donald Trump que portaré tota l’estona. Dona, em reconeixeràs per la veu”.
Després l’Òscar va pensar que a ell i a la seva família tota la vida els havia tocat rebre, però que aquesta vegada, sigui qui sigui, s’havia passat mil pobles.
