Els Oscars fan realitat la fantasia de Del Toro

Triomf de ‘La forma del agua’, que guanya quatre premis, entre els quals els de millor pel·lícula i direcció

La imatge que resumeix millor els Oscars que es van entregar diumenge al Dolby Theatre no és, com podria semblar, la de Guillermo del Toro recollint el premi a la millor pel·lícula per La forma del agua, sinó un contraplà de pocs segons que va oferir el realitzador de la gala de la cara de Greta Gerwig, que tot i acabar de perdre l’opció de guanyar l’Oscar escoltava el discurs del mexicà amb un gran somriure mentre els seus llavis deien, com per a ella mateixa: “L’estimo”.

La victòria de Guillermo del Toro, que també va guanyar l’Oscar al millor director, és el triomf d’una manera d’entendre el cinema des de la passió absoluta pel poder de les imatges, des de la cinefília més visceral. En una gala en què els Oscars van voler homenatjar els espectadors que encara van al cinema i un grup d’estrelles va escapar-se una estona de la gala per sorprendre el públic d’un cinema proper, l’autèntic homenatge als aficionats va ser premiar un cineasta com Del Toro, que ha construït una filmografia d’una poètica radicalment personal sense girar mai l’esquena a l’espectador.

De tots els cineastes nominats a l’Oscar d’aquesta edició, el mexicà és qui més en contacte està amb el fan del cinema que omple cada divendres els multisales i té la casa plena de pòsters i figuretes. Només cal veure el fervor amb què el van rebre els aficionats del Festival de Sitges que va apadrinar pel seu 50è aniversari: per a ells, per a tots els cinèfils del món, Del Toro és, com deien al Freaks de Tod Browning, “un dels nostres”. I si a això hi afegim la seva generositat amb els col·legues -que l’hi preguntin a J.A. Bayona, que li deu la seva carrera- i la seva bonhomia i naturalitat, és normal que Hollywood s’hagi postrat als seu peus. Més que el triomf de La forma del agua, la d’ahir va ser la nit en què els Oscars van declarar el seu amor a Del Toro.

‘¡Que viva México!’

El triomf de Del Toro també reafirma el domini dels mexicans a Hollywood. En els últims cinc anys, quatre dels Oscars a la millor direcció han sigut per a cineastes mexicans: Alejandro González Iñárritu (dues vegades), Alfonso Cuarón i ara Del Toro. A més, els Oscars van viure l’èxit d’una pel·lícula que celebra la cultura mexicana, Coco, que es va endur els premis a la millor pel·lícula animada i la millor cançó original. Amb els Estats Units polaritzats entre els missatges xenòfobs de Donald Trump i la realitat d’una població diversa i multicultural, Del Toro va reivindicar la seva condició d’estranger: “Soc un immigrant, com l’Alfonso i l’Alejandro, com el Gael i la Salma, com molts de vosaltres, i els últims 25 anys he viscut en un país que és de tots nosaltres; hi ha una part aquí, una altra a Europa i una altra arreu del món. La nostra indústria esborra les línies de la sorra, i no hem de deixar de fer-ho, sobretot ara que el món vol que siguin més profundes”.

El missatge de La forma del agua no deixa de ser una prolongació del discurs humanista de Del Toro, una faula romàntica en què els marginats es rebel·len contra l’odi als dèbils i als estranys. L’amor entre una dona de fer feines i un monstre amfibi atrapat en un laboratori secret del govern és la metàfora de la solidaritat entre les víctimes de la violència patriarcal i racista. En aquest sentit, la pel·lícula encaixa de meravella en uns Oscars que cada vegada fan més explícita la seva agenda social, política i feminista. Les reivindicacions han deixat de ser expressions espontànies per formar part del guió oficial de la gala, una institucionalització del discurs polític que no necessàriament aconsegueix que el missatge arribi més lluny.

L’èxit de La forma del agua, a més, trenca l’hegemonia del realisme als Oscars proposant la fantasia com a vehicle perfectament legítim -i potser més poderós- per abordar els conflictes del nostre món. “Jo era un nen enamorat de les pel·lícules que va créixer a Mèxic sense imaginar que això podria arribar a passar, però ha passat -va dir Del Toro-. A tots aquells que somien a fer servir el poder de la fantasia per parlar del nostre món, us vull dir que és possible. Això és una porta: manteniu-la oberta i travesseu-la”.

Uns Oscars molt repartits

El gran damnificat del triomf de La forma del agua va ser Tres anuncios en las afueras, el thriller dramàtic de Martin McDonagh, que va perdre les seves opcions per proclamar-se guanyadora de la nit quan el terror indie de Déjame salir va arrabassar-li per sorpresa l’Oscar al millor guió original. El film de McDonagh es va haver de conformar amb el doblet interpretatiu de Frances McDormand i Sam Rockwell, que no és mala collita; i Dunkerque es va repartir amb Blade runner 2049 els Oscars més tècnics: el film de Christopher Nolan es va endur els dos de so i el de muntatge i la seqüela del clàssic de la ciència-ficció el d’efectes visuals i fotografia, l’últim Oscar especialment celebrat pels aficionats perquè posa fi a l’agonia de Roger Deakins, que havia sigut nominat catorze vegades i encara no havia guanyat cap Oscar. Van ser uns Oscars tan repartits que El instante más oscuro es va endur dos premis (millor actor per a Gary Oldman i millor maquillatge) i Yo, Tonya el d’Allison Janney com a millor secundària. Fins i tot El hilo invisible va pescar un premi, el previsible Oscar de vestuari. Dels nou nominats a millor pel·lícula, els únics que van marxar de buit van ser Los archivos del Pentágono i Lady Bird.

En la lletra petita del palmarès cal parar atenció a l’Oscar al millor documental per a Icarus, el primer que guanya Netflix per un llargmetratge. Aquesta edició no hi ha hagut cap producció de plataformes digitals lluitant pels premis importants, però és qüestió de temps que acabin disputant el triomf als grans estudis de Hollywood. L’homenatge als espectadors, de fet, s’ha de llegir com una expressió de la preocupació amb què viu la indústria del cinema la irrupció dels portals online i la pèrdua de protagonisme de l’experiència cinematogràfica tradicional.

Pel que fa a la cerimònia en si, els Oscars 2018 no passaran a la història ni per bé ni mal. El perfil polític, discret i moderadament mordaç, de Jimmy Kimmel estava en sintonia amb una gala més preocupada per no repetir les pífies de l’edició anterior i oferir reivindicacions a l’altura de les expectatives que per oferir un gran espectacle cinematogràfic. L’obsessió perquè la cerimònia no s’allargués massa es va resoldre de manera enginyosa oferint una moto d’aigua com a premi al discurs més curt, però tampoc calia deixar amb la paraula als llavis el productor de La forma del agua. Kimmel anava tant per feina que el monòleg inicial es va fer curt: va tocar totes les tecles previstes (Trump, #MeToo, Weinstein, la falta de diversitat de Hollywood) i va girar full. El resultat va ser una cerimònia àgil, amb ritme, però sense espectacularitat. Uns Oscars sense risc, més pendents d’esquivar les crítiques que de sumar elogis. I un esdeveniment que cada any s’assembla més a una sessió de teràpia col·lectiva en la qual Hollywood exorcitza els seus traumes, aireja els draps bruts i demana perdó pels pecats. Una catarsi en forma de xou televisiu que tant de bo serveixi per a alguna cosa.

Les pel·lícules més premiades

‘La forma del agua’

Millor pel·lícula, direcció, banda sonora i direcció artística

‘Dunkerque’

Millor muntatge, mescla de so i muntatge de so

‘Blade runner 2049’

Millor fotografia i efectes visuals

‘Coco’

Millor pel·lícula d’animació i cançó

‘Tres anuncios en las afueras’

Millor actriu i actor secundari

‘El instante más oscuro’

Millor actor i maquillatge i perruqueria