Ostermeier fa volar ‘La gavina’ sobre el drama dels refugiats

BarcelonaEl director alemany Thomas Ostermeier és, probablement amb Peter Brook, un dels noms internacionals del festival Temporada Alta més esperats pels amants del teatre. És un vell conegut del públic català: Àlex Rigola des del Teatre Lliure va ser el gran valedor del director alemany i fins ara ha estrenat a Catalunya una dotzena de produccions. Demà, al Teatre Municipal de Girona, presentarà per primera vegada a l’Estat una adaptació d’un clàssic d’Anton Txékhov - La gavina ( La mouette )- i ho farà, també per primera vegada aquí, amb la companyia francesa del Théâtre de Vidy de Lausana, on va estrenar l’obra el febrer passat. “No faig Txékhov a Berlín perquè ja n’hi ha massa”, s’excusa.

Dels clàssics, ha optat més sovint per Shakespeare i Ibsen, però confessa que va tornar a La gavina -que ja havia posat en escena a Amsterdam fa tres anys- arran dels “esdeveniments polítics de l’últim any”, afirma, coincidint amb Milo Rau -Ostermeier és director artístic de la prestigiosa Schaubühne berlinesa, on aquest any tots dos comparteixen cartell-. És evident que els artistes no poden ser aliens a una crisi tan impactant com la dels refugiats. Ostermeier, de fet, emmarca aquest clàssic del repertori del segle XX, una obra estrenada el 1896 a Rússia, en aquest drama d’actualitat i es permet afegir al text reflexions polítiques sorgides dels assajos.

Txékhov, un activista

La versió del director alemany parteix de la biografia de Txékhov. “Quan t’acostes a la seva vida personal, veus que avui podria ser considerat fins i tot un activista dels drets humans. I em preguntava per què estava tan compromès socialment i era un escriptor tan profundament humanista -planteja Ostermeier-. Abans d’escriure La gavina havia anat a l’illa de Sakhalín [per investigar les condicions dels penals de Sibèria] i quan va tornar va dir una frase que ara sé que està influïda per allò: «Quan has vist l’infern tens una visió diferent dels éssers humans»”.

Tanmateix, anys després, el metge i dramaturg rus va escriure La gavina, que ell batejaria com una comèdia sobre l’art i l’amor -amb somnis frustrats, ambicions impossibles, il·lusions perdudes, xocs generacionals i amors no correspostos-, i només va ser directament polític a través d’un únic personatge. “Quan va escriure La gavina, Rússia estava immersa en la misèria, la tristor, la pobresa, la gent moria de gana, i tot i així ell té la perícia de mostrar gent batallant amb simples qüestions com la traïció i l’art. Ho va anomenar comèdia perquè trobava ridícul, en una situació política com aquella, estar preocupat per aquestes foteses i no pels grans problemes”. Ostermeier, igualment, veu el seu muntatge com “una illa al mar dels conflictes on la gent està fugint de la violència, la violació i la guerra”.

El director porta Txékhov al seu terreny estètic, amb música en directe (de Hendrix a Bowie) i una artista que pinta un gran mural d’una muntanya i un llac. Els nou actors de la companyia són sempre a escena. “Un dels temes de l’obra és la realitat i l’art: com portar la vida real a la literatura i com fer-la reviure de nou a l’escenari”, justifica el director alemany, que ha vist reconegut el seu prestigi arreu del món, sent associat al Festival d’Avinyó i premiat amb el Lleó d’Or a Venècia, entre d’altres. Justament l’establishment artístic i la recerca de nous horitzons són dues qüestions que també planen sobre La gavina. A l’estrena a l’Odéon de París, el Libération afirmava que hi havia indignats: “Això no és Txékhov!”, criticaven.