Pepe Viyuela: “Molta gent em diu que calli i que em dediqui a fer riure”

L'actor rep aquest dijous el premi d'honor del Festival Singlot

Durant més de 25 anys, Pepe Viyuela (Logronyo, 1963) ha tocat tots els gèneres de l’humor: dels gags sense paraules de l’ Un, dos, tres a l’histrionisme del seu Filemó i el ritme endimoniat dels diàlegs d’ Aída, el còmic ha construït una carrera impecable que aquesta nit serà homenatjada a Sant Feliu de Guíxols amb el premi d’honor del Festival Singlot, que li lliurarà el seu amic Andreu Buenafuente.

¿Tens alguna cosa preparada per a aquesta nit? ¿La gent ha d’anar mentalitzada per aplaudir o també per riure?

Faré un petit número humorístic, que al cap i a la fi és el motiu del premi, però curt, de cinc o deu minuts, que tampoc t’has de fer pesat. Encara no sé quin número faré, però serà un dels clàssics.

¿Recordes la primera vegada que vas pujar a un escenari per fer riure el públic?

Va ser en una sala petita d’Alcobendas, on treballava a l’Ajuntament. Vaig fer Encerrona, un espectacle que m’ha acompanyat tota la vida, i vaig sentir una gran satisfacció però també molta consciència de la dificultat de l’ofici. Em vaig adonar que dedicar-s’hi no seria fàcil. La comèdia és un risc: per molt artista que et sentis a l’escenari, si la gent no riu has fracassat.

"La comèdia és un risc: per molt artista que et sentis a l’escenari, si la gent no riu has fracassat"

Ets molt exigent amb tu mateix.

Sí, per respecte al públic. L’ofici de còmic exigeix molt: estar bé físicament, preparar-te, cuidar els detalls escènics... Sembla que els de la faràndula tinguem carta blanca per fer-ho tot de qualsevol manera, però se’ns ha d’exigir el mateix rigor que als advocats i els metges. Potser els actors no salvem vides, però tenim una certa importància, una funció social. I així ha sigut des de l’antiga Grècia.

Vas debutar a televisió el 1990 a ¿Pero esto que és? amb gent com Pedro Reyes. Avui és difícil d’imaginar un programa en prime time amb un humor tan absurd, gairebé d’avantguarda. ¿S’ha degradat l’humor a la televisió?

Ja no hi ha tanta diversitat. L’humor s’ha uniformat i es fa servir molt el monòleg, que està molt bé, però del que feien mestres com Tip y Coll i Gila hem passat a una tradició anglosaxona. A mi de vegades em pregunten si faig monòlegs i quan explico que jo faig humor visual diuen: “Ah, perfecte, així que vas tu sol”. El monòleg ha absorbit tots els tipus d’humor.

Aída va ser un punt d’inflexió en la teva carrera: un humor més basat en el text que en la gestualitat. Va ser un repte?

M’ho vaig prendre més com un joc. I vaig trobar un equip molt sòlid i una manera de fer televisió molt rigorosa, amb guions que es reescrivien sis o set vegades abans d’arribar als actors. Teníem la velocitat de la televisió i el rigor del teatre, perquè es gravava amb públic en viu. No em vaig avorrir ni un sol dia i em va donar feina durant una època de molta crisi.

En cinema i televisió el teu nom és sinònim de comèdia, però en canvi al teatre fas papers molt dramàtics. Per què?

És un luxe que em permeto perquè al teatre puc triar papers. En cinema i televisió només faig el que m’ofereixen, però ja m’agradaria fer coses diferents.

"Potser hem heretat del franquisme allò de 'val més no parlar de política'".

A les municipals del 2011 vas formar part de la llista d’un partit d’esquerres i fa uns mesos vas tancar la llista d’Íñigo Errejón al congrés de Podem. Què et va dur a fer aquests passos?

Tots tenim ideologia i l’expressem en privat. Però també és sa fer-ho públicament. Significar-se és necessari. El problema és que la gent et jutgi per això. Molta gent em diu que calli i em dediqui a fer riure. ¿Però per què un metge pot tenir ideologia i un actor no? Perquè ens n’hem d’amagar. Potser hem heretat del franquisme allò de “val més no parlar de política”.

Willy Toledo va dir fa poc que posicionar-se políticament havia ensorrat la seva carrera. ¿Et preocupa que et passi factura professionalment?

Sí, hi he pensat. Però no s’ha de tenir por de pagar les factures. No deixaré de dir el que penso per tenir més bolos. El que no tinc és ambició política, no aspiro a exercir càrrecs, no tinc fusta per fer-ho.

Andreu Buenafuente, que avui et lliura el premi, diu que per ser humorista cal tenir l’ego ben moblat. Tu com el tens?

[Riu] Bé, l’ego és molt necessari. Sense ego no es pot anar per la vida, seríem amebes. Però també és important conèixer els teus límits. L’autoestima és important, però encara ho és més l’autocrítica.

Has estudiat filosofia, publicat poemaris, treballat en comèdies i drames... En quina faceta et sents més tu mateix?

En la de pallasso. És una faceta que reuneix totes les altres. És un personatge, així que es construeix a partir de l’actuació. També té poesia: el pallasso és una mena de filòsof maldestre i amb sabatots. I, per damunt de tot, fa riure els altres. Si hagués de triar una sola feina, seria la de pallasso. És la meva addicció.

Més continguts de