19/01/2020

Peyu: “Ens ho estem passant bé? ‘Al tanto’, que som catalans, a veure si passarà una desgràcia”

8 min

No ho sap ningú, però en Peyu, en realitat, es diu Lluís Jutglar Calvés (“Tenia un professor de matemàtiques castellà que em deia «Yugular» i és divertit sempre que ho han d’escriure, hi passes una estona”). Va néixer a les Masies de Voltregà el 1986, i això de Peyu ve del restaurant que tenien els seus pares, Cal Peyu. “Els meus avis el van obrir en una masia on hi vivia un senyor que es deia Pompeu, popularment Pompeyu. Llavors, a tots els de la família ens diuen Peyu: hi ha en Peyu gran, en Peyu petit i als meus cosins també els diuen Peyu. La meva dona em diu Peyu, vull dir que no és que sigui un nom artístic”. El sents i et sembla que estàs sentint parlar una part del país que dialoga a distància amb Barcelona, i té una fina observació del paisatge i el paisanatge. En Peyu acaba d’estrenar El gallardo español a la Sala Pepe Rubianes del Club Capitol.

Què has volgut fer amb El gallardo español?

Reivindicar la llibertat d’expressió davant el moment de repressió que estem vivint. El joc consisteix en dir que fem El gallardo español de Cervantes perquè si fas un clàssic de la literatura espanyola no tens perill de ser jutjat. I al col·loqui reivindiquem l’humor, perquè el món de la comèdia és com un subgènere de Tercera Catalana, que no ens conviden mai als Premis Butaca, ni a aquest tipus de coses, perquè som com d’una categoria inferior. Com a humorista sempre he triat el camí difícil de fer teatre, en comptes de fer un monòleg de stand-up comedy normal i corrent amb un tamboret i un cubata a la mà.

És un Catalunya-Espanya?

Sí, en el sentit que jo soc un Catalunya-Espanya. La meva vida (la nostra vida) és un Catalunya-Espanya. I hi ha autocrítica, també. De fet, hi ha un paral·lelisme entre dues escenes de veure qui és més espanyol i després n’hi ha una per veure qui és més català. I comencem amb un col·loqui amb el públic.

I a quines conclusions arribeu?

Com en la majoria de col·loquis, a cap. Hi ha un tipus de gent que va als col·loquis perquè és una cosa que sembla que et fa més intel·ligent i més important i que no solen arribar a cap conclusió. Divaguen molt i acaben sense fer cap pregunta.

O sigui, et reivindiques com a actor.

Sí, la meva professió és actor. Quan feia doblatge, a la fulla salarial hi deia “ Régimen de artistas actores y artistas taurinos ”. Ara em sembla que estic amb pallassos i toreros. Vaig anar a l’Institut del Teatre a fer les proves d’accés, vaig treure un 9 a la prova teòrica i després vaig començar les pràctiques. Portava dos dies allà i em vaig dir: “Amb aquesta gent quatre anys no m’hi veig”, perquè per a tothom el teatre era la seva vida, i havíem de quedar després i com si fóssim molt amics des del primer dia. Jo venia de les Masies de Voltregà. Havia anat poc a Barcelona, al Museu de la Ciència d’excursió, i em vaig atabalar. El segon dia vaig dir: “Plego”. I com que, en previsió, també m’havia apuntat a fer comunicació audiovisual a l’Autònoma, hi vaig anar.

¿Tu eres el que explicava els acudits a classe?

Era graciós, però sempre en entorns molt reduïts. A casa meva passava una cosa estranya, que és que la meva mare no ens deixava anar a dormir fins que tornava el meu pare de treballar del restaurant, a la una de la matinada, quarts de dues, de manera que el meu germà i jo, amb set i vuit anys, ens estàvem a casa mirant Crónicas marcianas i els programes del Buenafuente. I després encara estàvem dues hores desperts a l’habitació comentant el que havíem vist, fent imitacions de personatges del poble... Els veïns picaven a la paret (Plam! Plam!) perquè calléssim. I crec que això és el que més va nodrir el meu sentit de l’humor. Avui a la meva mare potser li haurien tret la custòdia, perquè estem en aquest món tan políticament correcte, però a mi, allò, em va salvar la vida. No dic que estigués desatès, ni de bon tros. A sobre, he fet de cambrer el cap de setmana i estar allà sentint la gent gran que venien a fer el cafè, el meu avi que explicava anècdotes que eren com uns acudits que duraven mitja hora... Tot això et va impregnant d’una manera d’entendre l’entorn.

Recordes escenes?

Recordo un senyor que portava els primers telèfons sense fils, aquells que tenien una antena telescòpica que havien d’estar a prop del fix. I com que ell vivia molt a la vora del bar i li arribava la cobertura, el portava a la butxaca del pantaló a punt de rebentar. O un senyor que s’estava posant una cervesa i tenia el got ple fins dalt i anava mirant la cervesa i el got i era molt evident que el que li quedava no hi cabia, i ho va vessar tot. I aquell “Nano, què farem avui?”

Hi ha un sentit de l’humor d’Osona?

Som sorneguers. La meva mare, per exemple. Quan sona algun mòbil a platea, jo sempre dic: “Potser és la mare, que a vegades quan no em troba, localitza qualsevol persona a veure si estic bé”. Ens agrada parlar de sexe però amb retenció, per aquesta Catalunya convergent que hem viscut tants anys, tan conservadora, i sempre dic: “Ens ho estem passant molt bé, al tanto, que som catalans, a veure si passarà una desgràcia”.

Et veia a l’espectacle i hi ha un moment que em vas recordar molt un osonenc que casa amb la descripció que has fet: el Carles Capdevila.

Sí, allò que la mare et truca per saber si arribes i et diu: “Nen, no corris, però no triguis”. “No, mama: o no trigo o no corro, però les dues coses no es poden fer”. Aquesta mare la tenim tots.

PEYU: “Ens ho estem passant bé? ‘Al tanto’, que som catalans, a veure si passarà una desgràcia”

Tens mala relació amb Barcelona?

No, una relació justa per no barallar-nos. Quan estudiava vaig intentar viure un any a Gràcia, que diuen: “És com un poble”. Perdoni, no. Quan surts a Gràcia hi ha 700 persones caminant pel carrer. Això no és un poble, on ens coneixem tots, no fotem. És una ciutat, ja està. Necessito connectar amb les coses que em recorden que soc un animal: tenir una mica d’hort, fer créixer carbasses i tomàquets i sortir a caminar. I quan vivia a Barcelona em feia la sensació que treballava 24 hores. I aquest córrer i que passi un senyor a recollir les escombraries a les tres de la matinada... Barcelona està molt bé, però el cap de setmana se’n van. A les botigues tinc el costum de saludar quan entro i quan marxo i a vegades dic “Adeu siau”, i no contesta ningú, i repeteixo: “Adeu siau. Marxo, eh?” Home, que estem de costat!

Treballes tant com pots des d’Osona.

Intento descentralitzar la producció audiovisual perquè hi ha professionals molt bons a la resta de Catalunya que només tenen l’oportunitat de treballar si van a Barcelona. El Bricoheroes està rodat en una masia de Gurb, que és on tenim les oficines. El Natura sàvia es va rodar en un taller mecànic de Manlleu. Sé que si hi he d’anar a les 10 del matí, a les 10 hi arribaré si no se’m creua un porc senglar, i això em dona una pau que no tinc quan he d’anar a Barcelona.

Com va ser l’experiència de treballar amb el Quimi Portet i l’Albert Pla?

Els vaig convidar a dinar a casa un dia i vaig fer macarrons, els hi van agradar, i l’Albert Pla em va dir: “Ho faré”. Gravem el pilot i diu: “És molt bo, això, TV3 no t’ho comprarà”. I bé, en part no li faltava raó, perquè ho va pagar Medi Ambient, però TV3 ens ho va deixar fer. Era un projecte que venia d’un viatge que vaig fer a Namíbia, al costat de Sud-àfrica, amb la meva xicota. Allà vaig veure una aranya al desert del Namib, que es diu lady white spider, que s’enterra en el moment de l’aparellament, treu el caparró i fa ballar 7 o 8 mascles al davant i ella escull el que balla més bé i el posa dintre, copulen i el mata a posteriori. És meravellós.

No sé què dir-te. I amb el Quimi?

Va aportar aquesta saviesa d’un senyor de 60 anys que està de tornada de tot. Un dia el rodatge es va allargar una mica, i li dic: “Quimi, em sap greu, que arribaràs un pèl tard”. I em diu: “Peyu, fa molts anys que no tinc pressa”. Hi ha molta gent que té pressa per arribar a casa i seuen al sofà i no saben què fer. I el Pla aportava el seu surrealisme. Un tàndem fantàstic.

I el Jair?

El Jair és un boig de l’Empordà. Hi ha connexió Osona-Empordà, una sèrie de personatges tocats per la tramuntana. A mi m’agrada molt fer bricolatge, perquè en aquesta desatenció dels meus pares, teníem un veí, el Simón de Sabadell, un senyor gran que li agradava molt fer bricolatge, i m’hi passava moltes hores.

Tu has conegut molta gent singular.

Els diumenges a la tarda anava amb un senyor de 70 anys amb un Renault 11, en recollíem un altre de 80 anys que es deia Florenci, que anava amb crosses, i anàvem a Manlleu a veure futbol. Primer paràvem en un bar a fer un carajillo i després tornàvem al Renault 11, amb aquells seients de boles de fusta. El Simón es posava uns guants de conductor, d’aquells de la meitat dels dits, i al moment d’entrar a la N-152 escopia als palmells dels guants per tenir més agarre. I llavors hi havia la Carme, la seva dona, que era molt patidora. Just quan sortíem del garatge sempre feia el gest de “Corda’t el cinturó”. La Carme es quedava a casa i si tardàvem més de mitja hora a tornar, patia, i quan arribàvem sempre estava fora al carrer esperant-nos. No tenien telèfon i quan veia passar un borinot negre venia a casa a demanar si podia trucar a la família de Sabadell perquè es veu que si veus passar un borinot negre pot haver passat una desgràcia: “Que puc trucar a Sabadell?” “Truqui, truqui”.

Ara quants anys té la teva filla?

Un any i mig. L’altre dia estava mirant un llibre d’animals i ella els anava assenyalant. Jo: “Elefant, elefant, rinoceront...” I assenyalo un búfal i li dic búfal, i va i el bufa. Meravellós.

Quin és el teu procés de feina?

M’ho passo molt bé quan ens tanquem al teatre a inventar amb el Joan Roura i veus que una cosa que no existia al cap de quatre mesos és un espectacle d’hora i mitja. És un procés artesanal, poc habitual perquè la producció teatral està molt basada en el resultat econòmic. No miro les hores que hi perdo, perquè m’ho passo molt bé fent-ho. Ens estimem més dedicar-hi més hores i guanyar-hi menys cèntims.

Què et diuen els de la professió?

No noto res perquè tampoc espero res del sector, ni del món en general. Saps què passa? L’humor no té la mateixa consideració que el drama.

Però el Capri i la Mary Santpere omplien teatres.

Sí, i el Rubianes també, però tenien un altre tipus de prestigi. Ens ho hem de plantejar, això. Que no estic reclamant res, eh? Jo ja estic content si les carbasses em surten bé de l’hort. Bé, i si faig teatre i la gent riu, no necessito res més per passar-m’ho bé.

Tens cotxe?

Sí. L’altre dia havia d’entrar a Barcelona i vaig parar en una àrea de servei perquè no portava l’adhesiu i em vaig atabalar: “Encara et multaran”. I vaig posar l’adhesiu.

stats