Pablo Berger: "La nostra Blancaneu és terroríficament divertida"

Perseverant Fa 20 anys que Pablo Berger va somiar que algun dia faria una pel·lícula com 'Blancanieves'. Ahir la va presentar en el mateix escenari en què es va forjar aquest somni

Com neix aquest projecte tan a contracorrent?

A principis dels 90 vaig descobrir en el llibre de Cristina García Rodero España oculta unes fotos d'uns nans toreros que em van semblar meravelloses. No només per la gran dignitat que tenen, sinó també perquè, per alguna raó, jo no parava de veure-hi una Blancaneu torera amb aquests personatges. I així va començar tot.

Però trigues molt a rodar el film.

Sí, no és fins després de l'èxit de Torremolinos 73 que penso que és hora de tirar pel dret i n'escric el guió. El problema és que a la primera pàgina del guió diu "aquesta és una pel·lícula muda i en blanc i negre" i el productor s'espanta. Em diu que m'oblidi de fer-la sense diàlegs, però és que per a mi aquesta era la raó per fer-la: que fos muda, en blanc i negre i amb música tota l'estona.

I per què havia de ser així?

Tot comença aquí, a Sant Sebastià. Jo sóc de Bilbao, però vinc al festival des dels 17 anys, quan vaig comprar totes les entrades i vaig venir una setmana al festival. M'estava en una pensió. Uns anys després, aquí mateix, vaig veure una projecció d' Avarícia , de Stroheim, amb orquestra en viu i direcció de Carl David, i vaig patir la síndrome de Stendhal, un deliri cinematogràfic que no havia experimentat mai amb una pel·lícula convencional. En acabar la projecció, i mentre levitava per la ciutat, vaig decidir que algun dia faria una pel·lícula muda i en blanc i negre que es projectaria amb música en viu. I ja se sap que els de Bilbao som molts caparruts i, quan se'ns fica una idea al cap, no hi ha manera de treure'ns-la.

Ambientar-la a la Sevilla dels anys 20 és una decisió arriscada.

Sí, però per a mi el cinema és sempre un viatge en el temps. Totes les meves pel·lícules estan ambientades en una altra època, fins i tot els curts. M'encanta que l'espectador viatgi en l'espai i en el temps. I la història de Blancaneu m'anava molt bé en aquest sentit. Quant a l'època concreta, els anys 20 són l'època daurada del cinema mut: és l'època de Napoleó d'Abel Gance, Joana d'Arc de Dreyer, Avarícia de Stroheim, L'últim de Murnau... Jo pretenia traçar una línia continuista entre Blancanieves i aquests grans autors a través del llenguatge tan avançat que havien creat. Als anys 20 tot estava inventat: la càmera en mà, el muntatge trepidant, el moviment de càmera, les grues, els travellings ... De fet, amb el sonor el llenguatge visual retrocedeix molt.

Com t'expliques la coincidència de tres Blancaneu en tan poc temps?

No ho sé, és un misteri. Entre The artist i les altres Blancaneu, és com si la pel·lícula estigués enmig d'un sandvitx de tendències. Però sí que hi ha una raó per a la moda dels contes a Hollywood: l'èxit de l' Alícia de Tim Burton. Els contes són històries de domini públic i, per tant, gratis. Al final, però, aquesta coincidència ens va ajudar i ens va posar en el mapa, perquè van sortir milers d'articles a la premsa comparant les tres madrastres, preguntant-se quina seria la més dolenta.

I quina és la més dolenta, doncs?

La de Julia Roberts és molt divertida, la de Charlize Theron és terrorífica i la de Maribel Verdú és terroríficament divertida. Jo escombraré cap a casa: la nostra és la millor.

I què vas pensar quan vas veure The artist ?

Al principi va ser una galleda d'aigua freda, perquè havíem perdut el factor sorpresa. Però després la pel·lícula és un èxit tan i tan gran que trenca tots els prejudicis i fa possible estrenar una pel·lícula muda i en blanc i negre. Però si The artist va triomfar és perquè és una gran història, i jo espero que Blancanieves funcioni pel mateix motiu.

Més continguts de