Pablo Heras-Casado mostra l’extensió del seu talent

BarcelonaPablo Heras-Casado, Palau de la Música, 12 de febrer

En una curiosa coincidència, la Filharmònica de Munic va actuar a Barcelona el dia abans que el seu titular, Valery Gergiev, hi arribés amb la seva altra orquestra. Atesos els resultats, ningú tindrà queixa de Pablo Heras-Casado: amb un programa construït al voltant de tres compositors nascuts com a súbdits dels Habsburg, el director andalús va mostrar l’extensió d’un talent polièdric, començant per una lectura lluminosa de la Simfonia núm. 50 de Haydn.

No va ser cap coincidència que el mestre granadí comptés amb Javier Perianes en el Concert per a piano núm. 3 de Bartók, darrer testimoni del geni del compositor hongarès, l’enregistrament conjunt del qual acaben d’editar. Si el disc és com la versió en directe, els superlatius són de rigor. Amb un toc de gran llibertat expressiva i agombolat a la perfecció per l’orquestra, el pianista de Nerva va recrear tota la juganera simplicitat dels moviments extrems, reservant les dosis necessàries d’unció en un Adagio religioso que va ser pura màgia. L’encanteri es va mantenir en la delicada propina, Les filles aux cheveux de lin de Debussy.

El caràcter de la segona part va ser del tot diferent, amb l’agitació tràgica de la magistral Simfonia núm. 7 de Dvorák. Si algú encara té dubtes sobre què fa un director, només havia de mirar com, amb les mans i la mirada, Heras-Casado impulsava el discurs, equilibrava veus, il·luminava detalls sense perdre de vista la visió global, negociava transicions, en resum, imprimia el caràcter apropiat a cada passatge, tot explotant les virtuts d’una orquestra de gran fiabilitat, en especial una corda amb la densitat totpoderosa de les millors formacions alemanyes. Quan la simfonia arriba, de forma agònica, al re major conclusiu, no va ser el punt final d’una versió, sinó de tota una experiència.