Publicitat
Publicitat

Paco Ibáñez: “Sense la Guerra de l’Iraq no hi hauria hagut l’atemptat de París”

Actua aquest dimecres al Palau de la Música dins del Festival del Mil·lenni

Paco Ibáñez, a punt de fer 81 anys, segueix sortint a l’escenari per cantar els grans poetes i per manifestar una indignació que no entén de partidismes. Aquest dimecres, a les 21h, porta la gira Vivencias al Palau de la Música, en un concert que forma part del Festival del Mil·lenni.

De cara al concert, ¿com afectaran al seu ànim els atemptats de París, una ciutat on va viure i amb la qual ha tingut molta relació?

Ja pots imaginar-t’ho. Amb tot el que ha passat i el que està passant, hi vas com vestit de dol. El pitjor, i d’això la gent se n’oblida, és l’origen de tot: gràcies, Bush; gràcies, Aznar; gràcies, Blair. Aquí neix tot. Si aquesta gent no hagués atacat l’Iraq... Sense la Guerra de l’Iraq no hi hauria hagut l’atemptat de París. La mare dels ous és aquí. La resta és distreure i mirar cap a una altra banda.

Què poden aportar la música i la poesia en aquest context?

És com si diguessis: “Un got d’aigua quan tens set què t’aporta?” Doncs et calma la set i fa que puguis seguir viu. La cançó seria aquest got d’aigua que et permet seguir sentint.

La gira Vivencias va lligada al projecte educatiu Palabras con Alas, adreçat a les escoles públiques. ¿L’educació és la base de tot?

Palabras con Alas és el projecte de la Julia [Sanjuán], la meva companya. Serà una revolució en l’ensenyament. Molts professors han sigut incapaços de crear sensibilitat i curiositat en els alumnes. Per exemple, en la música, per aprendre a tocar un instrument havies de passar tres anys estudiant solfeig, i al final només de sentir la paraula solfeig ja et sortia icterícia. Ha sigut un error. El procés educatiu ha de saber provocar l’interès i la curiositat de l’alumne. El gran pas que cal fer és com captar l’interès d’aquest alumne que està desitjant anar més enllà en el coneixement.

El maig del 2011 va fer un concert per als indignats acampats a la plaça Catalunya. Com valora el 15-M?

Vaig participar en aquell concert perquè era un moviment espontani. Però després, quan van arribar els gurus a dirigir-lo, la cosa va començar a canviar. Per exemple, Podem pretén simbolitzar aquell moviment, però de seguida va començar a fer concessions en pro del resultat que podria obtenir en el futur. Així també va néixer l’estalinisme.

¿Troba algun paral·lelisme entre el 15-M i el moviment independentista català?

Sobre l’independentisme català ja m’he expressat alt i clar. Vaig anar al Camp Nou a cantar pel dret a decidir. Ara el que els dic a Artur Mas i als seus mariachis és que no facin trampes, que no juguin brut. Estan posant pedaços aquí i allà per obtenir una petita majoria clandestina. Si vols la independència, ha de tenir una majoria potent, forta. Jo crec en la independència, però no en una independència feta de pedaços per obtenir un 50% i escaig. La independència demana un altre tipus de majoria. El que han de fer és agafar el pic i la pala i treballar per obtenir-la. Però ara estan jugant fent trampes, per una banda Artur Mas i els seus mariachis i per l’altra la derechona.

Fa uns anys deia que amb una bona dreta, si existís, es podria raonar. ¿Existeix aquesta dreta?

Hi ha gent de dretes intel·ligent, que té unes conviccions que no comparteixo però que és capaç de comprendre altres valors que no siguin els seus. Però, on és aquesta dreta? I l’esquerra, on és? Estem una mica fotuts.

Ara a Xàtiva per fi han reconegut l’aportació de Raimon. ¿Creu que les noves generacions són més sensibles a la feina que vau fer els cantautors?

El reconeixement a Raimon ve dels que tenen el poder ara; no és el resultat d’un moviment de masses. La joventut no respira les cançons de Raimon, ni les meves ni les d’altres cantautors. La gent està respirant el puto rock anglosaxó. Molt de futbol i molt de rock, i aquí ens tens. Aquest reconeixement no està legitimat en la gent, no és una foto de la realitat d’avui dia.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT