Pallassos que no són per a nens

BarcelonaCada dos anys toca nova dosi dels pallassos de la companyia Rhum. Si el 2014 va ser l’estrena de Rhüm, un èxit popular i de crítica, i el 2016 van tornar a la pista amb Rhümia, aquest 2018 ho fan amb Rhumans. I com cada any, incorporen novetats a l’equip. La més notòria és la nova direcció: Jordi Aspa, d’Escarlata Circus, pren el relleu de Martí Torras i confereix a l’espectacle un to més reflexiu. L’altra és l’absència de l’actor Jordi Martínez a causa d’un accident, substituït per Piero Steiner. Rhumans es podrà veure des d’avui fins al 30 de desembre al Teatre Lliure de Gràcia. Com ha passat amb els altres muntatges, després aniran a Madrid, però per primer cop hi faran temporada, al Teatro de la Abadía.

“Ens hem posat existencials”, afirma Joan Arqué. Que això no espanti ningú: el riure és la raó de ser d’aquests pallassos, però en aquest muntatge també intenten aprofundir en el sentit de la seva feina. A Rhumans porten a escena les preguntes que es feien a la sala d’assaig: “De què parlarem en aquest tercer espectacle? Quin és el llenguatge del pallasso? Quin sentit té? Què en pensa la gent del carrer? Com arriba a la gent que ni tan sols va al teatre?”, planteja Arqué. Les seves respostes acaben confegint el relat de l’obra, un joc metateatral que permet el lluïment d’una tropa de pallassos veterans formada per Arqué, Steiner, Roger Julià, Pep Pascual Pepino i Mauro Paganini. “Mentre fem de pallassos reflexionem sobre el fet de ser-ho i fer-lo. És com si un mag expliqués el truc sense deixar de fer el número”, diu Arqué. La companyia Rhum defensa la creació col·lectiva i el fet de posar el seu pallasso al servei de l’obra. L’escenari no és lloc per a personalismes. Tampoc no hi ha els prototips de pallassos tradicionals. Cadascú hi aporta les seves habilitats i virtuts: Pepino amb els instruments, Julià amb la seva capacitat actoral, per exemple.

L’obra agafa un to més poètic i simbòlic. “Parlem de la fragilitat del pallasso, per la seva proximitat al fracàs. És un lloc incòmode d’on treus molta vida”, reconeix Arqué. La dramatúrgia també agafa més pes que en els anteriors muntatges. Els números parteixen dels pallassos d’arrel clàssica, la massa mare d’on parteixen tots ells, però els passen pel seu filtre per donar-los una personalitat singular. Per exemple, no porten el nas vermell però en canvi sí que es pinten la cara en directe. Rhüm va néixer com a homenatge al pallasso Joan Montanyès, Monti, i aquest Rhumans manté aquell mateix esperit. “Si és un homenatge, ho és al pas del temps”, apunta Arqué.

L’obra es va estrenar a l’estiu al festival Grec i ha trobat forat en la programació del Lliure en dates nadalenques. No és estrany, perquè els anteriors espectacles van ser un èxit en aquesta època. Però també és veritat que costa molt que els espectacles de circ i pallassos es programin fora de dates especials, malgrat que aquesta obra no sigui per a públic familiar (o no només), com indica el seu horari. És cert que muntatges com Là de la companyia Baró d’Evel i Travi d’Oriol Pla ajuden a eixamplar mires. “A vegades desisteixes d’especificar-ho i ja s’ho trobaran”, diuen els Rhum. Bon avís per a navegants.