Paolo Sorretino converteix Jude Law en papa

VenèciaSi hi ha un fenomen que caracteritzi l’audiovisual contemporani, segurament és l’apogeu de la ficció televisiva. Lluny queden els temps en què la televisió es veia, en termes artístics, com la germana petita, minúscula, del cinema. De fet, cada cop és més habitual trobar sèries de TV a la programació dels grans festivals de cinema. Venècia no és una excepció, com demostren les presentacions en les últimes edicions de títols com Mildred Pierce o Olive Kitteridge. Aquest any el representant al Lido d’aquest boom televisiu ha sigut l’autor italià Paolo Sorrentino, director de La gran bellesa, que paradoxalment no havia portat a Venècia cap de les seves pel·lícules. La seva estrena a la Mostra ha arribat de la mà dels dos primers capítols de la seva primera sèrie, titulada The young Pope, protagonitzada per Jude Law i coproduïda per Mediapro. “No m’ha resultat traumàtic escriure i dirigir per a la televisió -va declarar Sorrentino ahir a la roda de premsa-. Una sèrie t’ofereix una duració més llarga, et permet aprofundir en els personatges, ser digressiu. En tot cas, amb The young Pope he intentat portar a la televisió l’esperit de síntesi del cinema. Sento que he fet una pel·lícula de deu hores”.

The young Pope comença just després de l’elecció del jove bisbe nord-americà Lenny Belardo (un deliciosament pompós Jude Law) com el nou papa. Convertit en PiusXIII, Belardo es descriu a si mateix com un home “intransigent, venjatiu i irritable”, carrega amb el trauma de l’orfandat i afirma no creure en Déu. Un festival d’incorrecció que desemboca en el retrat d’un estrateg implacable, un home devorat per la set de poder. Una temàtica que connecta inevitablement The young Pope amb la saga d’ El Padrí -un vincle refermat per la presència de Diane Keaton en la pell de la monja que va criar Belardo-. Per a Jude Law, el papa de Sorrentino és un personatge “ric en contradiccions”. L’actor britànic va reconèixer les dificultats que va tenir per imaginar-se en la pell d’un papa, “però Paolo (Sorrentino) em recordava constantment que estàvem explicant la història d’un ésser humà: Lenny Belardo, l’orfe que es veu obligat a fer de papa”.

Més enllà del papa de Sorrentino i Law, ahir es van veure a Venècia dues pel·lícules de la competició oficial. La correcta Frantz de François Ozon (autor d’ A la casa i de Jove i bonica ) va tenir una càlida recepció entre la premsa i crítica, que va aplaudir la contenció clàssica amb què el director francès porta a la pantalla un drama romàntic ambientat a l’Alemanya rural del 1919. Inspirada pel film Remordimiento d’Ernst Lubitsch, del 1932, que alhora adaptava una obra teatral de Maurice Rostand, Frantz proposa una emotiva aproximació en blanc i negre al dolor dels que van sobreviure a la Gran Guerra. Menys entusiasta va ser la recepció de l’eficaç però massa allargada Brimstone de Martin Koolhoven, un violent western franco-holandès en què un hipòcrita reverend interpretat per Guy Pierce -hereu del Robert Mitchum de La nit del caçador - assetja sense motiu aparent a una jove muda (Dakota Fanning) i la seva família.