‘El Papus’, la revista més combativa

Es recuperen les historietes del setmanari que va trencar els tabús socials de la Transició

Fer humor i sàtira sobre l’actualitat sempre ha sigut un acte de resistència cultural i un exercici saludable per a qualsevol país. Però hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què determinades bromes, impreses en paper barat, podien costar-te molt cares. Tant com la vida. Un dels exemples més emblemàtics d’això és el cas d’ El Papus, la revista “satírica i neurastènica” que va exercir d’implacable flagell de la societat benpensant des de les acaballes del franquisme fins a ben entrats els 80.

No sense conseqüències: la revista va ser objecte de centenars d’expedients administratius, judicis, suspensions temporals, consells de guerra i fins i tot un atemptat en què va morir una persona. Però al llarg dels seus 14 anys de vida va aconseguir sacsejar la societat espanyola i obrir escletxes en la rígida moral de l’època en temes clau com el sexe, l’Església i l’exèrcit. Ara una col·lecció recuperarà les millors historietes de la revista. Antología poética de El Papus reunirà en volums trimestrals una selecció dels treballs d’autors com Óscar, Ja i Ivà, les primeres llances de l’humor gràfic més irreverent del seu temps.

Sàtira contra el règim

El 1973, quan El Papus va néixer, les revistes d’humor del moment no reflectien les reivindicacions i neguits d’una societat que anhelava deixar enrere l’endarreriment del franquisme. “ El Papus va ser la primera revista satírica de veritat”, apunta Antoni Guiral, divulgador del còmic i director d’ Antología poética de El Papus. “ La Codorniz era la revista del règim, feia una crítica molt amable. L’única publicació d’humor verdaderament crítica que hi havia era Barrabás, però només parlava d’esports. Així que els seus editors van pensar de traslladar la fórmula a temes socials i polítics”.

Els editors de qui parla Guiral són -tot i que ara pugui semblar insòlit- el Grupo Godó, sota el segell Elf Editores. Carlos Navarro, gerent, Xavier de Echarri, director, i els autors Óscar i Ivà van formar el nucli dur d’ El Papus, un títol que Ivà es va empescar a partir del papu dels contes infantils. L’única pega que van posar-hi els dirigents del Grupo Godó va ser un text de Manuel Vázquez Montalbán crític amb Richard Nixon. Javier de Godó va vetar l’escriptor amb l’argument que ells havien donat 10.000 dòlars a la campanya de Nixon.

L’arribada d’ El Papus als quioscos va tenir un gran impacte. El seu humor sense subtileses, més càustic i ferotge que el de revistes com Hermano Lobo i Por Favor, va triomfar entre els lectors. A través del mal gust i la irreverència va ampliar els marges expressius de la societat de l’època. “Ningú s’esperava una revista així -recorda Antoni Guiral-. Pegava molt fort contra els vicis d’un país ancorat en el passat, i ho feia amb un humor negre i fins i tot cruel”.

A més dels fundadors Óscar i Ivà, per El Papus van passar-hi els millors noms de la historieta de l’època: els humoristes Ja, Fer, L’Avi, Tom i Ferreres i autors com Ventura i Nieto, Josep Maria Beà, Vázquez (sota el pseudònim Sappo) i Carlos Giménez. D’aquest últim es van publicar al setmanari per primera vegada obres tan importants com España: Una, grande y libre i Barrio.

La persecució de la censura

Els problemes d’ El Papus amb el poder van ser constants. Tot i que la llei de premsa de Fraga havia desactivat la censura prèvia, totes les publicacions havien de dipositar deu exemplars a la Delegació de Premsa. Si en una hora no es rebia cap trucada, la revista es distribuïa. El problema arribava després en forma d’expedients administratius que derivaven en judicis, segrestos i suspensions. Entre el 1973 i el 1978 la revista va passar per 157 judicis de faltes i es va suspendre dos períodes el 1975 i el 1976. També va patir tres consells de guerra per injúries a l’exèrcit amb condemnes d’arrest domiciliari. Un dels dibuixants més emblemàtics d’ El Papus, Ja (pseudònim de Jordi Amorós), va acumular un total de 80 judicis i apel·lacions. I els problemes no es van acabar amb l’arribada del PSOE al govern, demostrant que l’esperit crític de la revista no es casava amb ningú. Però El Papus no només va sobreviure a aquesta ofensiva en tota regla de l’Estat, sinó que va aconseguir un èxit aclaparador entre el públic. En els seus millors moments, el setmanari va arribar a vendre 250.000 exemplars i alguns números extraordinaris en van vendre prop de 400.000. Però, en general, les vendes estaven entre els 100.000 i els 200.000 exemplars.

El pitjor moment de la història de la revista es va produir quan, el 20 de setembre del 1977, dos joves van deixar un paquet al porter de l’edifici on hi havia la redacció d’ El Papus dirigit al responsable del setmanari, Xavier de Echarri. Abans d’arribar a les seves mans el paquet va esclatar i va posar fi a la vida de Juan Peñalver, i va provocar ferides a 17 persones. “No només va ser un atemptat cruel per la mort del porter, sinó perquè el cas no es va resoldre”, apunta Guiral. L’advocat August Gil, que va estudiar el cas a petició del documental El Papus, anatomía de un atentado, va denunciar la negligència i la inhibició de la policia de Barcelona en la investigació d’un crim que es va saldar sense culpables i amb penes menors per a militants de grups d’extrema dreta.

Final i esperit

Una de les conseqüències negatives de l’atemptat és que el Grupo Godó es va desvincular de la revista. A la llarga, el fet desembocaria en el tancament el 1987 d’ El Papus, desgastada pels judicis i amb cada vegada menys vendes. Però al llarg de la seva existència El Papus es distingiria com la revista més combativa de la Transició, un puntal de la lluita contra la censura. “Era una revista que deia el que pensava la gent amb el llenguatge del carrer -diu Guiral-. Era provocadora, però també feia molta pedagogia. I amb les seves portades i les fotonovel·les va contribuir al destape i l’alliberament sexual. Una revista així avui no la publicaria ningú”. Pel director de la col·lecció retrospectiva d’ El Papus, l’esperit del setmanari continua viu en publicacions d’humor com la satírica Mongolia i, en menor mesura, Orgullo y Satisfacción.

El primer volum d’ Antología poética de El Papus es publicarà el 31 de desembre i estarà dedicat a Sor Angustias de la Cruz, una sèrie incorrectíssima de Ja que trenca amb la imatge benèvola de les monges que cuiden ancians i malalts terminals als hospicis. El segon volum serà una altra sèrie popular de Ja, Hombre rico y hombre pobre, i el tercer i el quart examinaran la relació d’ El Papus amb la censura. No els faltarà material.

‘Papitu’, la Catalunya llibertina i eròtica de principis del segle XX

El dibuixant Jaume Capdevila coordina un grup d’experts al llibre il·lustrat Papitu. Sàtira, erotisme i provocació (1908-1937), que recupera la memòria d’una revista que va ser un revulsiu social, polític i sobretot sexual a la Catalunya de principis del segle XX. El setmanari va fer bandera de la transgressió i la provocació unint la sàtira política, el retrat mordaç de la societat i un erotisme de gran refinament, clau en la seva popularitat. Les seves il·lustracions i els seus acudits capturen la frivolitat i la disbauxa que es vivia als cabarets del Paral·lel. La modernitat i els aires europeus s’infiltren a través d’unes pàgines que anaven més enllà de la literatura de bidet per constituir tot un desafiament a la moral burgesa de l’època.