BarcelonaBaixant les escales del Centre Cívic del Parc-Sandaru de Barcelona s’arriba a una sala d’exposicions que acull des del 14 de gener la mostra God is a woman in love. Però des d’avui i fins al 6 de febrer, a més de les pintures de Claire James-Dupain, la sala també servirà d’escenari i platea de les funcions de Les males persones, el nou muntatge de Parking Shakespeare. És el quart projecte sota teulada d’una companyia famosa pels muntatges estiuencs i a l’aire lliure de comèdies de Shakespeare, però que a l’hivern, amb la complicitat d’un director català, treu a passejar autors més moderns per escenaris no convencionals.
A Les males persones el còmplice ha sigut Carles Mallol, que va decidir adaptar lliurement Els bandits, de Schiller. “És un tipus de text que no havia dirigit mai -comenta Mallol, que sol dirigir obra pròpia-. Però n’hem fet una adaptació. Els bandits és una obra gran, de quatre hores, i l’hem convertit en una obra de cambra de 80-85 minuts. I tant l’hem tocada que al final hem hagut de canviar-li el nom”. Les males persones relata la convulsa història del Karl, a qui les maquinacions del seu germà Franz aboquen a una lluita revolucionària amb la qual, en el fons, no se sent identificat. “És una obra molt actual -apunta Mallol-. Parla de com el món ens porta a fer coses que en realitat no volem. Però no vol ser una crítica als revolucionaris. Més aviat diu que hem de canviar el món, però fer-ho de debò”.
La ‘traïció’ de Mallol
La versió de Mallol es pren tantes llibertats que, en un moment donat, la trama argumental deixa de ser la de Schiller. “Però vull pensar que en manté l’esperit”, s’excusa el dramaturg, que confessa que ha intentat imitar l’estil literari de Schiller, tot barrejant-lo amb un llenguatge més actual. “No el podíem endolcir -diu Mallol-. És un text molt poètic, però recitat per gent que passa un moment molt difícil”. La traïció de Mallol a l’obra de Schiller arriba al punt d’introduir una mena de final feliç. “El nostre final invoca un compromís amb el món i l’amor. Si el protagonista no s’atreveix a ser un terrorista, que almenys s’atreveixi a estimar, a fer alguna cosa”, explica.
Pep Garcia-Pascual, director artístic i intèrpret, afronta amb il·lusió el “repte” de convertir la sala expositiva del centre cívic en un espai teatral, sense focus ni tècnics, i amb un escenari a peu de terra envoltat dels quadres de Dupain. “Vam intentar establir un diàleg amb les obres, però no ens en vam sortir”, admet. “És evident que els actors hauran de fer moltes coses en l’obra, però aquesta és la gràcia”, diu. En un centre amb tanta vida com el del Parc-Sandaru, a més, és inevitable que passin coses. “Un dia vam haver de parar l’assaig perquè els d’informàtica havien de sortir de classe”, recorda Garcia-Pascual.
