ELS DIES RABIOSOS DE L’ÒSCAR IDEESNOIRES

CAPÍTOL 49

Parla l’home més vell del món

De seguida que el submarí va tornar a submergir-se, el senyor Bonastre començà a moure’s i giravoltar tot sol com si estigués a punt de caure al mateix temps que cridava “turbulència, remolí!”, davant l’estupefacció de tothom, perquè la nau no es bellugava ni un pèl. La Palaia li va demanar si li passava alguna cosa, però el senyor Bonastre va reprendre les maneres i li va pregar que l’excusessin perquè no havia pogut estar-se de retre homenatge a aquella telesèrie històrica que es deia Voyage to the bottom of the sea. Llavors, tots els amics, i la tripulació en ple, que també s’hi va afegir, li van fer un aplaudiment molt fort per la fantàstica qualitat de la seva interpretació.

L’Òscar Ideesnoires contemplava el fons del mar per les finestretes, i li va fer l’efecte que s’havia endinsat en el subconscient del planeta. Potser tot el que vam viure abans que comencessin els dies rabiosos ara es transformaria en un d’aquells somnis que hom sap que ha tingut però dels quals ja no recorda res. Per referir-se a aquesta mena d’amnèsia col·lectiva, a l’Òscar no se li va ocórrer cap altre nom que “nova normalitat”. És més suportable tenir records, que tenir passat.

La Lleona volia saber què era el xiulet que se sentia, i la Palaia li va dir que es tractava del sonar, però que no tenia res a veure amb cap festival de música encara que també es repeteixi tota l’estona. Tot seguit va fer girar un volant i va obrir-se una comporta. Darrere s’estenia una sala obscura amb un nen assegut en una cadira. “Volia presentar-vos el senyor Chen. És un avantpassat de la famosa artista Manolita Chen i ara per ara és considerat l’home més vell del món. És de la Catalana, el barri de Sant Adrià entre la incineradora i el crematori, i encara que de veritat es diu García, vol mantenir el nom artístic familiar. Viu tancat amb nosaltres, perquè el volem preservar de l’epidèmia i m’ha dit que volia dirigir-vos unes paraules, però no us hi acosteu, sisplau”. Sense aixecar-se de la cadira, el senyor Chen va dir això: “Mireu que sou desgraciats! I no ho dic per mi sinó per la resta dels vells. Heu convertit la vellesa en un concurs. Qui és la persona més vella del món? Una àvia del Tibet que li dona faves a un ós panda! Doncs no, els vells no són un cromo per enganxar! Molt animalisme, molta cuina vegana, però heu fet reserves d’ancians i les heu anomenat residències. Apa, només era això, deixeu-me en pau”. L’Agostinho Acevedo Ferreira li va gratar el cap al gos, que no va dir res perquè s’havia posat molt trist. El senyor Bonastre i el Giscard d’Estany se’n van anar agafats per les espatlles com abans caminaven els amics, i l’home sense cap va demanar si algú sabia on anaven. “Ho tenim a tocar. No desespereu que demà mateix hi arribem”, va dir la Palaia.