‘Parsifal’ com a inici de l’era postreligiosa

Bayreuth, encerclat per mesures de seguretat, estrena una nova producció de l’última òpera de Wagner

Ryan McKinny és un Amfortas a imatge i semblança de Jesucrist / ENRICO NAWRATH / BAYREUTHER FETSPIELE

El drama, a Bayreuth, sol tenir lloc tant a dins com a fora de l’escenari, i la nova producció de l’edició del 2016 no ha estat una excepció. El director previst per a aquest Parsifal, Andris Nelsons, va plegar un mes abans de l’estrena per motius no explicats que han generat tot de rumors (sobretot, ingerències de Christian Thielemann, adorat i totpoderós director musical del festival). El substitut, Hartmut Haenchen, no ho tenia pas fàcil, com tampoc el director d’escena, Uwe Eric Laufenberg.

Les dues produccions anteriors a Bayreuth de l’última òpera de Wagner van deixar una petja inesborrable, ja fos la caòtica instal·lació artística de Christoph Schlingensief que tothom vol oblidar, o la brillantíssima lliçó magistral sobre la història d’Alemanya de Stefan Herheim que tothom vol recordar. Laufenberg ha optat per una reflexió sobre el paper de la religió en el convuls món actual, situant la trama en una atrotinada església cristiana al bell mig del Pròxim Orient.

Allà hi viu una comunitat de monjos, acollidora de refugiats, encapçalada per un Amfortas convertit en un sòsia de Jesucrist, amb corona d’espines i estigmes que deixen anar la sang que beuen els seus companys. No és estrany que Parsifal, retratat de forma infantil, no entengui res.

Ja adult i convertit en soldat, resisteix la temptació d’un grapat d’odalisques orientals abans de marxar, creu en mà, però és vestit de milicià com torna a una església ara en ruïnes reivindicades per una natura exuberant (amb noies nues incloses). A l’última escena, cristians, jueus i musulmans comparteixen sostre i, al moment de la redempció, deixen els seus respectius símbols en el taüt de Titurel, barrejant-se mentre sonen els darrers, salvífics compassos de la partitura amb els llums de sala oberts per fer partícip el públic d’aquesta comunió. ¿Inici d’una era postreligiosa? La mort de la figura que, durant tota l’òpera, ha estat asseguda d’esquena al públic, dalt la cúpula, ¿és un senyal de la mort de Déu? ¿O és el mateix Wagner qui exhala el darrer sospir? Esclar que al temple de Bayreuth, Déu i Wagner són la mateixa cosa, un temple enguany encerclat per augmentades mesures de seguretat.

Hartmut Haenchen va conduir una versió equilibrada, sense pompositats feixugues ni misticismes boirosos, que només a l’acte segon va decaure en tensió de manera acusada. Qui més canta en l’obra va ser el més destacat del repartiment, Georg Zeppenfeld com un Gurnemanz de veu vellutada i fraseig primmirat. Amb la seva coneguda blancor vocal, Klaus Florian Vogt va encarnar un Parsifal de dolços accents enfrontat a la Kundry d’agut espectacular d’Elena Pankratova, mentre que Ryan McKinny va ser un Amfortas punyent.

Horror sense nom

Aquest Parsifal escènicament aplicat va semblar molt més bo del que era en comparació amb l’horror sense nom que és el Tristan und Isolde dirigit per Katharina Wagner, estrenat l’any passat. La visió d’aquesta immortal història d’amor que té la besnéta del compositor i responsable única de Bayreuth, un cop descavalcada la seva germanastra Eva, és llòbrega i pessimista, presidida per una extrema lletjor visual i una direcció d’actors sota mínims. Els dos protagonistes es troben al primer acte enmig d’un laberint d’escales per acabar no bevent el filtre d’amor (d’acord, ja estaven enamorats), al segon acte queden presoners entre dues parets, vigilats amb focus pels homes del rei Marke, i al tercer, tot foscor, Tristany té visions fantasmagòriques d’Isolda que no impedeixen que el rei se l’emporti, sense miraments, al final de l’òpera.

Per redimir la vetllada, al fossat hi havia Christian Thielemann, que va treure de l’esplèndida orquestra (l’autèntic puntal artístic del festival, juntament al no menys formidable cor) veritables miracles de transparència, d’equilibris entre plans sonors, de relleus instrumentals. Sobre aquest coixí meravellós va destacar l’heroic i incansable Tristany de Stephen Gould, així com un Georg Zeppenfeld de nou pletòric com a Marke. Petra Lang encarnava la seva primera Isolda, amb una intensitat felina apropiada per al primer acte, no tant en la resta, quan l’afinació va oscil·lar més del compte.

Més continguts de