Cinema

Passejant amb Isabelle Huppert i Marisa Tomei

Ira Sachs enlluerna Canes amb un retrat familiar amarat del naturalisme de Rohmer

Ira Sachs ha abandonat la seva estimada Nova York per rodar la seva nova pel·lícula, però té una bona excusa: passejar pels jardins de Sintra en companyia d’Isabelle Huppert i Marisa Tomei. A Frankie, el debut del nord-americà en la competició oficial de Canes, una actriu famosa (Huppert) organitza unes vacances a Portugal amb un grup de familiars i amics; ho fa per un motiu seriós però també amb la secreta esperança que la seva amiga Ylene (Tomei) s’emboliqui amb el seu desorientat fill (Jérémie Renier). També hi ha, entre d’altres, el marit d’Huppert (Brendan Gleeson), la fillastra (Vinette Robinson) amb la seva pròpia família i fins i tot l’exmarit de l’actriu (Pascal Greggory). Amb ells i amb l’esplèndid paisatge portuguès de fons, Sachs desplega un retrat coral que captura un moment en suspensió d’unes vides en tensió i a punt de canviar irremeiablement.

El cinema serè i de caire humanista de Sachs s’amara aquí del naturalisme d’Éric Rohmer -una mica a l’estil del Richard Linklater d’ Abans del capvespre - per parlar de l’amor, la malaltia i la mort, però també hi ha espai per a problemes més mundans com les herències, els impostos i els lloguers: Sachs és un director que sap que la vida té un cost i les seves pel·lícules no tenen pudor per tocar el tema dels diners i la manera en què ens pot arribar a condicionar. Entre passejada i passejada, Frankie revela la veritat dels personatges a través de paraules i silencis, embolcallant-los en la bellesa de l’estiu agonitzant i la música de Schubert, com si els protegís dels rigors que vindran. Però si alguna presència destaca en la pel·lícula és la d’una Huppert esplèndida i sobretot la lluminosa Tomei, que s’acaba apoderant d’una pel·lícula on semblava que només hi era de passada. El pla general final, evocador del cinema de Kiarostami, és el tancament perfecte d’una pel·lícula senzilla i gairebé perfecta.

Abel Ferrara davant el mirall

Un altre cineasta icònic de Nova York -però exiliat a Roma-, Abel Ferrara, presentava ahir Tommaso que, com ja apuntava la rumorologia, vindria a ser el Dolor y gloria del director d’ El tinent corrupte : un exercici d’autoficció protagonitzat per un cineasta nord-americà que ha deixat enrere les addiccions i s’esforça per viure tranquil amb la seva jove dona i la seva filla. Per encarnar el seu alter ego, Ferrara ha convocat un dels seus actors fetitxe, Willem Dafoe, mimetitzat amb els gestos del vell amic en una interpretació plena de tendresa, humor i veritat. La història de Tommaso avança gairebé a desgana, desplaçant-se per la rutina diària del protagonista: la vida familiar, les reunions d’Alcohòlics Anònims, les classes d’interpretació... Però Ferrara va enfosquint l’autoretrat mentre es va covant una crisi de parella que s’intueix en les fugues oníriques que van apareixent. El resultat és irregular i només els fans de Ferrara en gaudiran plenament, però deixa una imatge memorable: Dafoe crucificat trenta anys després de protagonitzar L’última temptació de Crist.

Més continguts de