Pat Metheny mira enrere per tirar endavant

BarcelonaUn espectador va trencar el silenci amb un “Brutal!” d’eufòria. Va encaixar l’exclamació just en el buit que es crea entre l’última nota d’una peça i els primers aplaudiments. El públic aplegat dissabte a la nit al Teatre Grec de Barcelona (prop de dues mil persones, segons dades de l’organització) hi va respondre amb més exclamacions i més aplaudiments. “Mare meva!”, “Oh!”, “Quina bèstia!” Estaven assistint al concert que tot seguidor de Pat Metheny, un dels grans tòtems de la guitarra jazz, podria somiar: una retrospectiva en què el mestre recuperava temes que feia anys que no tocava. Això va permetre disfrutar de molts dels registres que formen una trajectòria de més de quaranta anys: des del jazz fusió al jazz d’essència folk, passant pel groove, el bebop i el jazz contemporani més avançat. Això sí, amb una aproximació més despullada, acústica i íntima gràcies a la formació que l’acompanyava, i en què els efectes electrònics brillaven per l’absència: Antonio Sánchez a la bateria -incontestable i sòlid-, Gwilym Simcock al piano i els teclats -imaginatiu i moderadament expansiu- i Linda May Han Oh al contrabaix -discreta i massa continguda-. L’actuació del guitarrista de Missouri s’emmarcava en una programació especial del Festival de Jazz de Barcelona al Grec 2018 per celebrar les 50 edicions.

Aquesta varietat d’estils va permetre veure una part del seu catàleg de guitarres icòniques: la Pikasso -peça única amb dos mànecs i 42 cordes-, les Ibanez de caixa -per al repertori més canònic- i la Roland GR-300, el so de sintetitzador de la qual va proposar girs de guió i va trencar els paràmetres acústics per acostar-se a la fusió de peces com Song for Bilbao. Metheny, que ha rebut la medalla d’or del Festival de Jazz de Barcelona, no va presentar cap dels temes. Semblava que no volia trencar, amb la paraula, el fil màgic que uneix tota la seva música i va comprendre essències del Pat Metheny Group dels anys 70 i 80 i els seus referencials duos amb John Scotfield i Dave Holland. Els seus dits van mirar enrere però van continuar teixint fils cap a l’infinit.