Can Lluís i n'Eulàlia a Mallorca: patis que dupliquen la vida

Mallorca“Hi ha determinades arquitectures que un cop acabades encara són incompletes. Deixen el marge adequat perquè l’usuari les modifiqui, les completi i se les faci seves. Només cal deixar passar el temps”. Així ho expressen els responsables de TEd’A Arquitectes, Jaume Mayol i Irene Pérez, respecte de Can Lluís i n’Eulàlia, una casa situada al camp de sa Pobla, que per l’ordenació municipal no havia d’arribar als 100 m( 2) habitables. L’austeritat del paisatge d’horts de carxoferes i patateres, sense gaire lloc per a les ombres, demanava la mateixa sobrietat a l’arquitectura, rústica i sobretot sincera amb ella mateixa i amb l’entorn. Després ja hi passaria el temps, i en Lluís, n’Eulàlia i família li donarien la vida.

Els orígens d’aquesta casa, que va ser seleccionada als Premis FAD 2013 i guanyadora dels Premis d’Arquitectura de Mallorca 2011-2013, són en un recinte rectangular de murs gruixuts de pedra que hi havia a la parcel·la, d’una extensió de 5.000 m(2). Per donar-li habitabilitat, els de TEd’A van ampliar el recinte fins a aconseguir una planta gairebé quadrada que, tot i així, no podia tenir més de 99 m( 2) de casa. Però podia tenir patis.

Inspirats per les teories desenvolupades a Architecture without architects per Bernard Rudofsky i atrets per les seves habitacions sense sostre, Irene Pérez i Jaume Mayol van concebre una casa en creu. La vida comuna, cuina i sala d’estar, s’ubiquen a l’eix vertical, mentre que els laterals, perpendiculars al cos principal, allotgen els dormitoris. En tot cas, la vida a Can Lluís i n’Eulàlia es duplica perquè cadascuna d’aquestes estances té el seu doble a l’exterior, quatre patis particulars, quatre habitacions amb parets però sense sostre, que ocupen les quatre cantonades de la casa, els espais que queden entre la creu i el recinte quadrat que defineix un mur que només podia ser de pedra.

Les decisions dels arquitectes, segons confessa Jaume Mayol, “es prenien de manera natural”: la façana havia de ser de pedra i morter perquè havien de fer una excavació i era natural aprofitar allò que en treien, molta pedra i terra vermellosa. A més, en Lluís és marger: aquests murs són el que sap fer millor. La casa seria molt anònima sense que l’arquitectura hi perdés presència. D’aquí els finestrals i els accessos als patis intermedis emmarcats per un encofrat de formigó. I d’aquí també la rusticitat dels exteriors en contraposició a uns interiors blancs de gran simplicitat, molt contemporanis, amb les necessitats reduïdes al màxim però del tot cobertes les més bàsiques.

Els patis formen part de la tradició constructiva i dels hàbits vitals de la Mediterrània. Qui els pot tenir coneix la seva gran utilitat i també el gaudi que proporcionen. És més, situats a la comarca del Raiguer de Mallorca, es pot viure a fora de la casa més de la meitat de l’any. Per què renunciar-hi?

“Amb els patis, Can Lluís i n’Eulàlia no només va doblar-se, sinó que aquests elements permeten sopar a dins de la casa o a recer al pati, cuinar dins la casa o fer una barbacoa a fora, dormir a l’habitació o posar una gandula sota un arbre sembrat a cel obert, o tenir un espai per als jocs infantils acotat i just a la porta del dormitori “, afirma Mayol.

Uns patis sense sostre, amb parets encalcinades a l’interior i amb grava a terra per al drenatge, prou tancats i també oberts per reunir els avantatges de totes dues condicions. Uns patis que els arquitectes van deixar com a espais buits perquè els habitants de la casa, amb el pas dels anys, els anessin transformant segons les necessitats i els desitjos, perquè se’ls poguessin fer seus. Sembrar-hi un arbre, crear-hi una ombra, posar-hi uns mobles, fer-hi una pastera de plantes aromàtiques o també deixar-ne algun com a espai per contemplar el buit. Tanmateix, com afirmen els de TEd’A quan parlen de Can Lluís i n’Eulàlia, les cases contenen vida i són els usuaris els que les que les van acabant, si és que es pot dir que alguna vegada estan acabades.