‘IN MEMORIAM’

Pau Verrié i el seu museu

L’historiador de l’art, arqueòleg i editor va morir dissabte amb 96 anys

-Hola, Pau, com va? Aquí tenim un esborrany per refer la Casa Padellàs com a espai de síntesi de la història de Barcelona. Ja saps que el Museu d’Història de Barcelona aviat farà 75 anys. Comptem amb tu per al programa?

-Si soc viu, sí...

Poc podia imaginar jo que aquesta conversa, a mitjans de tardor, seria la darrera. Per Nadal el vam convidar juntament amb l’Anna Maria Adroer, antiga directora del Museu, com ell, i ja no va poder venir. I ara, l’adeu.

Ferm antifranquista, catalanista convençut, intel·lectual, editor i home amb mil sabers... Tot això és ben sabut. Hi ha, en canvi, un Frederic-Pau Verrié menys conegut, el d’aquests darrers temps, que per a mi han estat els d’amistat amb ell, al Museu, i també a l’Empordà, a les vesprades estivals de Francesc Roca a Sant Mori. En Verrié n’era un assidu, malgrat els seus anys. I no li faltava gent per escoltar-lo: amb la seva memòria, era un pou de coneixement i un relat viu de quasi tot el segle XX.

Fou un entusiasta de la vida, desbordant d’humanitat fins al darrer dia. Divendres passat, tot i l’atuïment, encara va parlar una estona amb Gregorio Aranda, a qui coneixia de feia una eternitat. En Verrié estava convençut de poder trobar el baptisteri paleocristià sota la catedral, al subsòl del Museu, i l’any 1968 va dirigir l’excavació amb l’ajut d’un joveníssim Gregorio, un peó acabat d’arribar d’Andalusia, de qui Verrié va intuir la gran vàlua. L’èxit va coronar l’empresa, que és encara una fita en l’arqueologia barcelonina. I aquest divendres diu en Gregorio que encara van parlar del viatge compartit a Olímpia.

El món clàssic i els primers cristians, l’art medieval, el patrimoni de la ciutat, la voluntat de refer Catalunya malgrat el franquisme, les postals d’art que editava, la militància socialista... i tantes coses més que resumiria dient que, si bé d’origen gironí, era tot un senyor de Barcelona, un enamorat de la capital de Catalunya, i alhora d’Itàlia i de Grècia. De la Mediterrània.

Verrié fou director del Museu d’Història de la ciutat els períodes 1970-72 i 1981-85. En aquests darrers anys l’havíem convençut de venir-nos a visitar sovint. Era un goig de veure’l. Va fer nous amics, perquè el personal havia canviat -jo mateix, entre d’altres-. Sempre deia que aquest era un museu en què tots els directors havien mirat d’anar sumant sense restar. I ens feia reviure la institució amb detalls que condensaven tota una vida. Com quan vam quedar per retornar als descendents d’Elies Rogent una llibreta de dibuixos que havia quedat enterrada entre altres papers... feia més de mig segle! Vam passar una estona memorable, en Verrié, en Jordi Rogent, en Josep Bracons i jo mateix.

Tot això és el que no poden explicar els seus estudis i treballs ni les seves biografies: la profunda humanitat d’en Pau, conversador nat i sempre optimista. Va transitar valerosament per èpoques molt fosques, i ara se’l veia feliç de veure passar els anys i els dies, ben viscuts i profitosos, fins que arribés el final.

-Inaugurarem la nova Casa Padellàs a finals del 2018 o principis de l’any següent. Comptem amb tu per al programa?

-Si soc viu, sí...