El Lleopard d'Or celebra la gran 'Vitalina Varela'

El jurat també dona el premi a la millor actriu a la protagonista que dona nom al film de Pedro Costa

La 72a edició del Festival de Locarno engegava amb la incògnita de com afectaria al certamen l'anunciat canvi en la seva direcció artística. El seu responsable fins l'any passat, l'italià Carlo Chatrian, havia fitxat per dirigir la Berlinale i l'ha substituït en el càrrec la francesa Lili Hinstin, una de les escasses dones al timó d'un certamen de classe A. Hinstin ha mantingut una política de continuïtat respecte al perfil que defineix Locarno: ser el festival de referència del cinema heterodox, el Canes de les pel·lícules arriscades i inconformistes. La qualitat mitjana i l'atractiu de la selecció parlen a favor de Hinstin. Que la favorita de la competició, 'Vitalina Varela' de Pedro Costa, hagi guanyat el Lleopard d'Or suposa també un triomf per a ella.

Cinema d’infinita i fosca bellesa

Els festivals de cinema han perdut part de la seva capacitat per configurar un canon cinematogràfic del present. Dels més coneguts, només Canes manté en part aquest poder d'influència. Però és Locarno el certamen que pot presumir d'haver convertit el seu palmarès en un podi dels grans noms del cinema de la contemporaneïtat: Albert Serra, Lav Diaz, Hong Sang-soo, Wang Bing... i ara Pedro Costa, possiblement el millor director europeu del canvi de segle. El portuguès ha vist com també es reconeixia la tasca de l'actriu protagonista, la Vitalina Varela arribada de Cap Verd a Lisboa que ell va conèixer de casualitat mentre rodava el seu film anterior, 'Caballo dinero'. És el gran encert d'un repartiment de premis per altra banda força irregular.

Pedro Costa: “Un rodatge convencional és el més reaccionari, militarista, racista i masclista”

El Gran Premi del Jurat ha recaigut en la coreana 'Pa-go' ('Height of the wave') de Park Jung-bum, un 'thriller' que arrossega els pitjors tics de les sèries televisives a l'hora de narrar les tribulacions d'una dona policia per salvar una noia víctima d'assetjament a l'illa on l'han destinat. La millor direcció ha reconegut Damien Manivel, que amb 'Les enfants d'Isadora' evoca la tragèdia patida per la impulsora de la dansa moderna quan dos dels seus fills van morir al precipitar-se al Sena el cotxe en què viatjaven. ¿Es pot convertir en art i bellesa tant dolor?, s'interroga Manivel a través dels propis diaris de la ballarina. El seu film recull el llegat de la peça amb què Duncan va conjurar la seva aflicció en tres moviments protagonitzats respectivament per una dansarina clàssica, una professora que treballa amb una ballarina amb síndrome de Down i, en la part més commovedora de totes, l'espectadora que acaba veient un dels espectacles resultants.

Yorgos Lanthimos i Matt Dillon en petit format

El premi al millor actor l'ha recollit Regis Myrupu per la molt notable 'A febre', 'opera prima' de Maya Da-Rin que recull els diferents encaixos en les formes de vida blanca al Brasil d'una família del poble indígena Desana, el pare de la qual experimenta el seu desplaçament com una mena de trastorn febrós. De les dues mencions que ha fet el jurat destaca 'Hogar', el també primer llarg de la italoargentina Maura Delpero, que, situat en una casa d'acollida religiosa per a mares adolescents a Buenos Aires, explora amb encert manifestacions poc habituals de l'amor i el desig maternal.

La llarga nit del franquisme

Entre les absències del palmarès, la més dolorosa és la de 'Longa noite' d'Eloy Enciso, el magistral film gallec que recrea la nit que no s'acaba del franquisme d'una manera tan punyent com atípica. A partir de la figura imaginària d'un republicà que retorna a la seva terra, Enciso ofereix un recorregut per diferents personatges, còmplices, resistents i vençuts del feixisme, que s'expressen a través d'autors com Max Aub, Alfonso Sastre i Ramón de Valenzuela. Amb una rigorosa posada en escena i una fotografia impressionant del barceloní Mauro Herce, el film ens va conduint al fons d'aquesta nit del franquisme que ressona de manera dolorosa encara al nostre present.

Més continguts de