L’escriptor total

BarcelonaHa passat un quart de segle des de la mort de Manuel de Pedrolo i, tot i ser un dels autors més populars de la història de la literatura catalana, el país no acaba de trobar-li un lloc en l’imaginari políticocultural. La seva figura encara és poc entesa i la seva literatura no és coneguda en tota la magnitud. És el moment de situar-lo on li pertoca.

‘Bestseller’ incombustible

Les edicions escolars són les obres més venudes

Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, la Segarra, 1918 - Barcelona, 1990) és el bestseller per excel·lència de la literatura catalana. N’hi ha prou dient que si el Grup 62 fes un rànquing amb els títols més venuts al llarg dels seus 53 anys d’història, tres llibres de Pedrolo traurien el cap entre els cinc primers llocs de la classificació. Són les novel·les Mecanoscrit del segon origen (1974) i Joc brut (1965) i el recull de contes de ciència-ficció Trajecte final (1975). Encara avui, més de quaranta anys després de ser publicats per primer cop, continuen amb un ritme sòlid i regular de vendes. Jordi Cornudella, editor del Grup 62, explica que des de fa uns anys tenen “vuit o nou títols de Pedrolo vius al mercat” i que, entre tots, sumen “entre 7.000 i 10.000 exemplars venuts cada any”. Per a un mercat literari com el català, són unes xifres astronòmiques, que s’expliquen per la popularitat de l’obra de Pedrolo i pel fet que els seus títols més coneguts s’han guanyat un lloc inamovible en el circuit de les lectures escolars obligatòries o recomanades. El Mecanoscrit, que ja acumula gairebé un milió i mig d’exemplars venuts des de la seva aparició, n’és el cas més paradigmàtic. “En aquests moments -diu Cornudella-, en tenim quatre edicions a l’abast dels lectors: la de la col·lecció El Balancí, en tapa dura; la de butxaca, a un preu assequible; la d’e-book, i també una edició amb propostes didàctiques”. De les quatre, l’edició escolar és la que més es ven, amb diferència. El revers negatiu d’aquest èxit de vendes continuat és que Pedrolo, segons Cornudella, “porta penjada la llufa de ser una lectura escolar, i que la gent pensa que coneix la seva obra perquè en va llegir un llibre a l’institut, i això fa que no s’interessin per altres títols seus més valuosos, com Cendra per Martina i Totes les bèsties de càrrega ”.

Amb ‘p’ de prolífic

Escrivia a ritme de fàbrica literària: té 128 títols publicats

Els 128 títols, majoritàriament novel·les, que conformen la bibliografia de Pedrolo, no fan pensar en l’obra completa d’un escriptor, sinó en el catàleg sencer d’una editorial de dimensions mitjanes. Torrencial i hiperproductiu, la literatura era un ofici com un altre per a l’autor d’ Avui es parla de mi. “Això d’escriure molt em sembla ben normal”, va dir a Baltasar Porcel en una entrevista. “L’obrer cada dia va a la fàbrica i l’oficinista al despatx. És natural que l’escriptor acudeixi a la ploma”. La diligència amb què durant tota la vida ell va acudir-hi diàriament també tenia alguna cosa de fatalitat. “Si he escrit tant és perquè no ho he pogut evitar”, havia afirmat.

Un altre motor gens negligible de la seva productivitat va ser el patriotisme. En una època de sobreabundància com l’actual, uns nivells de producció tan prolífics com els de Pedrolo tendeixen a ser considerats contraproduents. Però en vida de l’autor de Mossegar-se la cua i del cicle Temps obert, la sensació predominant en la literatura catalana era que hi havia molts buits per omplir i que no sobrava la gent disposada a treballar per omplir-los. Pedrolo va ser un dels que van treballar més infatigablement, sovint sense recompensa. Tot i que va guanyar els premis més importants del país, va haver de patir el desinterès d’algunes editorials i els entrebancs de la censura. Entre una cosa i l’altra, els inèdits es van acumular als seus calaixos fins ben entrats els 70. Un país normal amb un mercat editorial ben greixat hauria pogut absorbir i donar sortida a una producció tan enorme com la de Pedrolo, però estem parlant de la Catalunya que patia el franquisme i d’un autor que, tot i les dificultats, mai no va voler fer concessions: ni d’ideologia, ni de llengua, ni d’ambició. Per sort, durant la segona meitat dels 70 i tots els 80 Pedrolo va poder recuperar, editorialment parlant, el temps perdut.

Un eclecticisme militant

Es va atrevir amb tots els gèneres per normalitzar l’oferta catalana

Per omplir els buits de la literatura del país i normalitzar l’oferta de títols en català calia escriure molt, però també escriure de moltes maneres. Va ser justament per una voluntat patriòtica de normalitat cultural, però també per una ambició personal de totalitat, que Pedrolo va tocar gairebé tots els gèneres literaris: la novel·la, la poesia, el teatre, el conte, l’articulisme en premsa... No satisfet freqüentant tots els gèneres, també va tocar totes les tecles del seu gènere predilecte: la novel·la. Així és com va fer novel·les existencialistes, d’intriga policíaca, experimentals, eròtiques, dramàtiques, simbòliques o al·legòriques, de denúncia social i de ciència-ficció. A més, sovint hi incorporava les tècniques narratives, els temes i els recursos estilístics dels escriptors i els moviments més innovadors del panorama internacional.

Per a molts lectors aquesta versatilitat creativa era la demostració d’un talent multiforme. Però per a altres, sobretot per a una part de la crítica, la versatilitat pedroliana era tan excessiva que, als seus ulls, això el convertia en un autor mimètic de les modes estrangeres, inclassificable i desconcertant. Ell va justificar el seu eclecticisme dient: “Havia tingut l’ambició d’eixamplar les fronteres narratives del nostre país i provar fins on podia arribar, per tots costats, l’instrument que tenia a la mà”.

També va deixar clar, pel que fa a totes les seves novel·les: “Obeeixin la convenció literària que obeeixin, constitueixen un tot homogeni que tradueix la meva visió del món i dels problemes de l’home en aquest món”. La frase permet constatar que Manuel de Pedrolo mai no va renunciar a un sentit autoral de la creació literària.

La dalla de la censura

Va ser un dels autors més censurats durant el franquisme

Vist des de la distància i jutjat en termes ètics i creatius, és un gran honor haver sigut un dels escriptors més censurats pel règim franquista. Per a Pedrolo, però, va ser un honor ple d’inconvenients, que li va dificultar la professionalització durant molts anys i que va condicionar, negativament, la recepció de la seva obra. La majoria de novel·les que Pedrolo va publicar durant el franquisme van aparèixer amb supressions i mutilacions. Un problema encara més greu era quan la censura ni tan sols n’autoritzava la publicació.

Segons Anna Moreno, estudiosa de l’obra pedroliana, entre finals dels anys 40 i fins ben entrada la dècada dels 70 moltes obres de Manuel de Pedrolo van haver d’esperar més de deu anys per veure la llum. Exemples: Elena de segona mà va ser escrita el 1949 però va aparèixer el 1967; M’enterro en els fonaments era del 1962 i no va sortir fins al 1967, i Un amor fora ciutat, que girava sobre el tema de l’homosexualitat, era del 1959, però va haver d’esperar onze anys dins d’un calaix. La llista de les obres damnificades és molt més llarga. Segons el mateix Pedrolo, els motius pels quals era censurat sempre eren els mateixos: les conviccions catalanistes, la llibertat amb què expressava els seus posicionaments polítics, el tractament de la religió i del sexe, i el llenguatge indecorós que feia servir. El censuraven, en definitiva, per la llibertat creativa i intel·lectual. Amb tot, l’escriptor segarrenc era conscient dels greus desavantatges que li provocava la situació. “Les obres s’haurien de publicar a mesura que s’escriuen, o poc després -explicava-. D’aquí deu o dotze anys ja no produiran el mateix impacte. És clar que si tenen algun valor literari el conservaran […]. Però hi ha una actitud, que forma part de l’obra, que es perd a mesura que passa el temps”.

Independentista en solitari

Va defensar la plenitud nacional sense embuts quan ningú ho feia

Pedrolo va fer la guerra al cos d’artilleria de l’exèrcit republicà. Un any després de la derrota, va ser enviat a Valladolid. Allà va escriure la seva primera novel·la. En català. Calia ser un patriota de pedra picada per escriure una novel·la en català al cor mateix de la nova Espanya de Franco. Llegint o sentint les seves proclames independentistes dels 70 i 80, quan gairebé ningú era independentista, es té la impressió que no es deixava condicionar pel context.

Proclamava les seves idees sense embuts, ja fos als articles del Diario de Barcelona i de l’ Avui -aplegats als volums Cròniques colonials i Cròniques d’una ocupació - o al programa televisiu Vostè pregunta. Això va dir-li al presentador, Joaquim Maria Puyal: “El que avui dia és utopia potser no ho serà el dia de demà. De tota manera, no tenim res més. Som catalans; som ciutadans dels Països Catalans. […] Som un poble colonitzat. No podem desfer-nos d’aquesta colonització sense la independència”. Era el 1983, quan els pactes de la Transició ho havien deixat tot ben lligat i els independentistes, una minoria, eren escarnits o tractats amb condescendència. 32 anys després, Pedrolo és avui reivindicat no tant pels seus dots de visionari com per la valentia amb què va ser lleial a les seves conviccions.

Difondre la seva obra i figura des del Castell de Concabella

L’any 2005 es va constituir la Fundació Manuel de Pedrolo. Més enllà de la divulgació de l’obra, el pensament i la trajectòria vital compromesa de l’autor, un dels objectius és custodiar, inventariar, valorar i catalogar la seva biblioteca - arxiu personal, que consta de més de 10.000 volums i inclou obres, manuscrits i correspondència. També es pretén incentivar la feina dels estudiosos i promoure els valors i les idees -en defensa del país i de la llengua catalana- a favor dels quals l’escriptor va treballar tota la vida. La Fundació (Fundaciopedrolo.cat) té la seu a l’Espai Pedrolo del Castell de Concabella, a la Segarra. A més del fons documental de l’escriptor, obert als estudiosos que vulguin consultar-lo, també hi ha una exposició permanent, Pedrolo, més enllà dels límits, que explica alguns aspectes centrals de l’obra i la biografia pedrolianes. Adelais de Pedrolo, l’única filla de l’autor, és la presidenta de la Fundació.