Dansa

Peeping Tom balla el destí incert d'una parella

La companyia belga presenta un díptic al Grec sobre els ideals i les desil·lusions vitals

Són els vots matrimonials més comuns a les societats occidentals: "¿Esteu disposats a estimar-vos en la salut i la malaltia, en la riquesa i la pobresa, fins que la mort us separi?" La frase, que s'ha pronunciat milers de vegades tant a les ficcions com a la realitat, reverberava des de feia temps pel cap dels coreògrafs Gabriela Carrizo i Franck Chartier, les dues ànimes de la companyia belga Peeping Tom. "¿Fins on està disposada a cuidar-se, una parella? ¿Com la nostra vida està condicionada pel temps? ¿Una relació de parella pot matar?", es pregunta Carrizo. Tots aquests interrogants constitueixen Díptic, un espectacle format per dues peces –La porta absent i La cambra perduda– que es representaran aquest diumenge i dilluns al Teatre Grec dins el Festival Grec.

Les dues obres van ser creades el 2013 i el 2015, respectivament, però ara la companyia les ha repensat perquè les puguin interpretar ballarins de la mateixa formació. A la primera, Peeping Tom posa el focus en els últims deu segons de vida d'un home. "Està atrapat en un laberint del qual no troba la sortida. Es mou constantment però sempre acaba al mateix lloc", explica la coreògrafa. L'home està en una mena de purgatori, un lloc abstracte "on pot tornar als seus records i les memòries li venen juxtaposades", afegeix Carrizo, que defineix La porta absent com "un poema curt" de 28 minuts. 

Just després d'aquesta peça, Peeping Tom retrocedeix en el temps i rescata el personatge durant la seva vida, en un viatge en creuer amb la seva dona. "Van a la recerca d'una vida millor, però el vaixell té un accident i queden abocats a la deriva", explica Chartier, que situa la parella en una habitació tancada on faran aflorar els seus mons interiors formats pels ideals, les il·lusions i desil·lusions i les expectatives i frustracions. L'home està malalt, i a través dels moviments la companyia furga "en la psique humana dels personatges, les emocions i els pensaments" que els assolen en una situació límit. 

El món dins d'un set de cinema

L'escenografia de les dues obres parteix de la idea d'un set de cinema en què el públic pot veure els intèrprets entrant i sortint, com també els tècnics que hi treballen. "Volíem transmetre la idea d'una història dins d'una història, i d'un espai petit dins d'un gran espai com és l'escenari. També ens agradava ensenyar com els ballarins són els mateixos actors de la ficció i tot l'esquelet de l'espectacle, amb els tècnics canviant el decorat davant el públic, per reconèixer així la seva feina", assenyala Chartier. Com és habitual en la companyia, les escenografies tenen un potent component imaginatiu: la primera està plena de portes que no es poden obrir i la segona és una cabina de fusta.

A diferència d'espectacles anteriors –com Vader (2014) i Moeder (2016)–, en què el teatre hi tenia una forta presència, a Díptic la dansa pren tot el protagonisme. "No hi ha una narrativa concreta més enllà de la idea del temps i del joc amb el passat i el present", diu Chartier, i Carrizo afegeix que els últims anys s'han centrat "en la part més teatral", però diu que aquí hi ha "molta més dansa" i que ha estat "un plaer tornar-hi". L'espectacle, que han muntat de nou i per al qual van fer un càsting amb més de 2.500 candidats, s'ha assajat les últimes setmanes al Teatre Nacional de Bèlgica i s'estrena al Grec.