MÚSICA

Pemi Fortuny: “No em fa por Sierra Leone, em fa por avorrir-me al Vendrell”

L’excantant de Lax’nBusto, Pemi Fortuny, ha reaparegut. I ho ha fet per tornar a pujar a l’escenari. Juntament amb integrants d’altres grups de rock dels 90 formarà la Banda Impossible, un dels caps de cartell del festival Canet Rock

L’excantant de Lax’nBusto, Pemi Fortuny (el Vendrell, 1965), ha reaparegut. I ho ha fet per tornar a pujar a l’escenari. Juntament amb integrants d’altres grups de rock dels 90 formarà la Banda Impossible, un dels caps de cartell del festival Canet Rock (4 juliol, 23 h). Fa nou anys que es va allunyar dels focus. Després de dues dècades sent la cara i la veu de Lax’n’Busto, Fortuny va abandonar la banda per dedicar-se a la cooperació en països subdesenvolupats a través de SUDEST Consultores.

La primera pregunta és fàcil: què va passar?

Que necessitava un canvi a la meva vida. No estava content amb el que feia, tenia inquietuds i ganes de fer altres coses, i aquí em veia tancat. No podia ni viatjar, perquè teníem com una botigueta de rock i si marxes tres mesos, no cobres. Això condicionava el grup. I vaig decidir trencar amb tot, intentant que fos com menys traumàtic millor.

Va ser una sorpresa, per a molts.

La por és el gran fre que té la humanitat. La gent em deia: “¿No et fa por anar a Sierra Leone?” No, em fa por avorrir-me al Vendrell. Allà hi ha vegades que estàs cagat, però et fas el valent i tires endavant. A la vida s’ha de tenir prudència, no por.

La teva misteriosa marxa va donar peu a tota mena de rumors.

Sí, perquè vaig intentar que no hi hagués gaire rebombori, i llavors tothom va dir-hi la seva, que si les drogues... Els adolescents de seguida fan volar coloms, i amb un cantant de rock és fàcil. Deien que estava ingressat en un centre de rehabilitació quan en realitat estava entrevistant ministres a Costa Rica amb el segell d’investigador de l’ambaixada espanyola. Al contrari: no em penedeixo de res del que vaig fer, va ser una joventut molt especial i vaig ser afortunat de compartir-la amb els Lax.

Amb perspectiva, ¿va ser la decisió encertada?

Em va canviar absolutament la vida i no faria marxa enrere. La música va ser la cara A de la meva vida i va ser superdivertida i exitosa: vaig deixar el grup amb 40 anys i a dalt de tot. A la cara B sempre hi ha sorpreses: m’he trobat més a mi i he fet coses que m’omplen més. Que t’aplaudeixin t’alimenta el cervell, ets molt feliç i et penses que ets qui sap què. Ara no m’aplaudeix ningú però les coses que faig m’alimenten l’ànima. Crec que sóc més feliç.

On vas marxar?

El primer any el vam passar [amb la seva parella] a Costa Rica fent un projecte de la Universitat de Barcelona sobre el funcionament del govern del país. Va ser l’enlairament de la meva nova vida. Un canvi radical. Vaig trobar molt interessant reunir-me amb ministres, inversors i ecologistes. Després vam reprendre el projecte de fer una ràdio a Madina, a Sierra Leone, per a la qual vam aconseguir canviar una llei, perquè l’Església cristiana tenia els permisos i es volia quedar el material. A Libèria hem treballat fent camps de futbol per rehabilitar ex nens soldat, portant material esportiu solidari, fent un videoclip per celebrar 10 anys de pau...

On viviu? I com ho escolliu?

Busquem projectes que ens il·lusionin. Tenim el camp base al Vendrell, però ens movem molt. Últimament al Sud-est Asiàtic, a Birmània. Vam començar funcionant gairebé com una ONG, amb petites ajudes estatals, però vèiem que només ens dedicàvem a escriure projectes i justificar-los. Després hem optat per fer comerç internacional per finançar projectes que controlem del tot nosaltres. I almenys no tinc programat tot l’any, com durant vint anys de la meva vida. No hauria deixat el grup per anar-me’n a una oficina.

¿Com et van enganyar per tornar?

Vaig col·laborar en un single solidari pels 20 anys de Glaucs. Amb l’emoció de gravar després de tants anys, vam comentar que estaria bé reprendre la Banda Impossible [integrada per músics de diversos grups del país]. I tres dies després, a Bangkok, m’arriben mails que es fa. Vaig pensar que seria una manera divertida de retrobar-nos. Valdrà la pena. Serà entranyable i memorable.

¿Servirà per reivindicar el rock català?

No ho fem per reivindicar res: ho fem per passar-nos-ho bé. Nosaltres hem marcat una o dues generacions i estem dins el cervell d’una gent que, si vénen, s’ho passaran bomba. Això és més important que el que diguin de tu.

¿Has mantingut alguna relació amb la música?

He cantat en llocs puntuals i casolans. A la Micronèsia vaig cantar a canvi que el president de la República de Palau ens casés. Però, si no, no canto ni a la dutxa. De la música d’aquí m’he perdut una generació. Ara he descobert Txarango, Obeses, Oques Grasses... i com toquen aquests nanos!

¿I a vegades no et vénen els acords d’aquells grans hits i els vas cantant pel passadís?

No, a Sierra Leone això no passa. Si ha baixat una mica el perill per l’Ebola, marxem al setembre.

Més continguts de