CINEMA

Penélope Cruz: “Soc com un personatge d’Almodóvar”

L’actriu rep el premi Donostia a Sant Sebastià

Ni Kristen Stewart, ni Juliette Binoche, ni Eva Green. L’estrella del Festival de Sant Sebastià ha sigut Penélope Cruz, que no només és la imatge oficial d’aquesta edició sinó també la guanyadora més jove del premi Donostia del festival. Aprofitant la presentació de La red avispa, el més aviat insuls thriller d’Olivier Assayas sobre la infiltració de l’espionatge cubà en els grups anticastristes de Miami, Cruz va repassar ahir la seva trajectòria en el cinema. “Vaig començar amb Jamón, jamón quan només tenia 17 anys, així que he crescut amb el cinema -reconeixia-. I aquesta feina et fa aprendre molt de l’ésser humà, perquè t’obliga a regirar molt en tu mateixa”. Des de l’escenari d’una sala de premsa plena a vessar, amb centenars d’ulls i càmeres pendents de cada moviment que feia, Cruz assegurava que no es pot permetre creure que és algú especial. “En aquesta professió has de deixar l’ego de banda”, deia.

L’actriu, que va rebre el premi per sorpresa de mans del cantant d’U2 Bono, va subratllar que no va marxar a Hollywood “amb la maleta i sense bitllet de tornada” i que durant els primers cinc anys anava i venia entre Espanya i els Estats Units: “No volia renunciar al cinema europeu, el meu somni era compaginar les dues coses”. Cruz es va definir com una actriu amb una disciplina “quasi militar”, que prové dels seus anys fent ballet i dels valors que observa a casa seva. Als seus pares, l’actriu els va agrair que no es riguessin d’ella quan els va dir que volia ser actriu. “Em van donar suport tot i que a la família no teníem cap referent del món del cine o de l’art”, va explicar l’actriu, que només va trencar la seriositat del discurs per admetre que ella va ser la primera a sorprendre’s per rebre un premi a la trajectòria amb només 45 anys. “Li vaig preguntar a Rebordinos [director del festival]: «¿N’estàs segur? Potser hauríem d’esperar uns anys». I jo, que soc com un personatge d’Almodóvar, vaig començar a pensar: «Segur que ara em passa alguna cosa»”.

El retorn de Sánchez Arévalo

La representació espanyola en la secció oficial la va tancar ahir el retorn al cinema de Daniel Sánchez Arévalo després del parèntesi literari de La isla de Alice, que va ser finalista del Planeta. A Diecisiete, produïda per Netflix, el director reprodueix en certa manera les constants del seu debut, Azuloscurocasinegro : un protagonista adolescent i en lluita amb el món, una relació complicada entre dos germans i actors poc coneguts (Nacho Sánchez i Biel Montoro). Tot amanit, això sí, amb el populisme descarat dels diàlegs, la falta total de confiança en la intel·ligència del públic i el disseny pel broc gros dels personatges i d’una trama que en alguns moments sembla una spoof movie de cinema social espanyol, una mena de mix d’ El bola i A cambio de nada amb sobredosi de melindrisme i vergonya aliena. Encara sort que està fora de competició.

Més continguts de