Es pot reescriure el passat? (6)

BarcelonaQuè passaria si viatgéssim al passat i matéssim el nostre avi? Que no naixeríem, ni podríem viatjar al passat, ni el mataríem... És la paradoxa temporal, i un dels grans obstacles que troba la ciència-ficció quan imagina viatges a temps anteriors. L’exemple porta a l’extrem una intuïció més simple: que qualsevol canvi en el passat té efectes inevitables en el present. Però, ¿i si viatgem a altres èpoques a través de la lectura, dels llibres d’història o de les novel·les històriques? ¿També tenen el poder de remodelar la societat en la qual s’escriuen? ¿El que relaten pot modificar l’imaginari col·lectiu?

“Sí, esclar”, respon amb contundència Albert Sánchez Piñol. “A través de la narrativa creem, recreem i transformem els nostres mites”, afirma. L’autor de Victus considera que “el fet literari té una importància cabdal en la consolidació d’esperits nacionals” i que molt sovint és la narrativa històrica la que connecta passat i present.

En canvi, la poeta i crítica literària russa Xènia Dyakonova és reticent a atorgar un poder tan gran a les novel·les històriques. “Més que canviar-nos com a societat, ens poden canviar íntimament, com a lectors”, defensa. I creu que això s’aconsegueix centrant-se en un personatge i no tant en el seu entorn: “Els millors relats històrics són els que expliquen el cor d’un home, més que no pas el cor d’una societat”, afirma. Reconeix, però, que algunes grans obres literàries, com La pregària de Txernòbil de la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx, tenen un fort impacte en la consciència col·lectiva: “Va ser una revelació per a molta gent”, recorda.

El pes de la història

¿Cal assumir, doncs, que el passat sempre estarà subjecte a noves interpretacions? L’historiador Josep Fontana respon que “la realitat és molt complexa” i que “quan fem història només en triem una part, en funció dels nostres interessos”. El relat depèn de les preguntes que se li fan al passat i “quan canvia el nostre temps i les nostres necessitats, anem a cercar altres preguntes”, diu.

Sobre els cronistes del passat, siguin historiadors o novel·listes, recau el pes de fer noves preguntes i d’obtenir una narració diferent. “Un pes enorme, horrible!”, s’exclama Sánchez Piñol. “Hi ha textos que han d’estar a l’altura de les circumstàncies històriques. Tens una gran responsabilitat quan la temàtica és sensible i desborda el marc literari per entrar en el pla social i polític”, remarca. I assegura que no sent aquesta pressió quan escriu obres de ciència-ficció.

Jaume Cabré, però, creu que el novel·lista ja en té prou amb “el pes brutal d’escriure una paraula darrere d’una altra i que tingui sentit la frase i l’atmosfera que estàs creant”. De fet, rebutja l’etiqueta històrica. Diu que no es planteja fer cròniques d’altres èpoques, sinó simplement explicar una història. I que si es trasllada a un període o a un altre és segons les necessitats narratives. “Vaig on em porta la història”, afirma.

L’autor de Jo confesso creu que l’escriptor ha de perseguir només la “capacitat de versemblança” i deixa el pes de la transcendència històrica en mans dels historiadors, als quals, això sí, s’ha de fer cas. Fontana treu ferro a la responsabilitat de l’historiador perquè no concep la disciplina com “una tasca d’ensenyar o adoctrinar, sinó d’estimular i de fer dubtar”.

Posar distància

“S’ha de tenir molta imaginació i un gran virtuosisme literari per fer una novel·la ambientada en una època i un país que no té res a veure amb el que has viscut”, apunta Dyakonova. Per a Cabré, l’ofici de l’escriptor rau precisament a salvar aquesta distància vital i “saber situar-te on no has estat mai”. Sánchez Piñol admet que en alguns aspectes la distància és inevitable: “Per molt que et situïs en el segle XVII, escrius amb tècniques i paràmetres moderns”. Tots dos coincideixen en un element essencial: documentar-se moltíssim.

Josep Fontana suggereix que les novel·les històriques “no serveixen tant per entendre la història que volien explicar, sinó la del temps en què s’escriuen”. Pot ser, per tant, que les novel·les de Cabré i Sánchez Piñol diguin més coses sobre nosaltres mateixos que no pas sobre l’època que relaten.

PERFIL:Patrick Deville

El novel·lista francès tanca demà el cicle El nostre temps del CCCB amb una conferència sobre la relació entre literatura, espai i temps. Viatger insaciable i escriptor compulsiu, Deville no concep una cosa sense l’altra. Després de publicar els primers cinc llibres, es va embarcar en un projecte titànic: escriure dotze novel·les sobre la història del món modern. Dotze viatges a altres èpoques i en altres indrets amb un mateix punt de partida: tots comencen el 1860. Un any que Deville assegura que coneix com si l’hagués viscut. Considera que des de llavors “tots els esdeveniments del món estan connectats”. De moment el projecte ja l’ha dut a Nicaragua, Cambodja, la Xina i diversos països africans. Investiga durant anys i escriu en poques setmanes. L’últim llibre, Viva, es trasllada al Mèxic revolucionari de la mà de Lev Trotski i de l’escriptor Malcolm Lowry. L’autor francès viatja a través de personatges que sovint han quedat al marge de la història. Vides reals que es llegeixen com si fossin novel·les d’aventures.