PENSAMENT

Col·lapse, ecofeixisme, posthumanitat: claus per entendre el món que ve

Filòsofs, activistes i escriptors reflexionen sobre el col·lapse del sistema, la pandèmia, els seus efectes i com sortir-ne

“Hi ha dècades en què no passa res, mentre que hi ha setmanes que semblen dècades”. La frase, atribuïda al pensador i revolucionari rus Vladímir Lenin, ha sonat aquesta setmana, més pertinent que mai, a Barcelona, en un dels actes inclosos dins la Biennal de Pensament Ciutat Oberta, pronunciada per l’escriptor i activista nord-americà Peter Frase. “Aquest any les setmanes són eternes”, afegia. I tot això ho deia justament quan la ciutat encarava una altra onada de restriccions causades pel covid-19 que la convertiria de nou en una urbs mig fantasmal.

Aquest és el context que ha acompanyat els debats sobre democràcia, poder i futur de la Biennal 2020. Per això, parlar del futur quan sembla que només existeix “la dictadura de la incertesa”, com en diu la filòsofa Marina Garcés, és més pertinent que mai. Quin món quedarà després de la pandèmia? Diversos dels pensadors, sociòlegs, professors o arquitectes que han passat per la Biennal han coincidit en la diagnosi: ens trobem en una època de canvi de paradigma que la pandèmia del covid-19 no ha fet més que accelerar. “Això no és una oportunitat. És un avís”, ha advertit l’activista mediambiental Lucas Barrero. En la recepta de com en podem sortir, si hi sobrevivim, difereixen.

Un moment disruptiu

La revolució científica se suma a l’acceleració de la història

“Vivim en una disrupció constant. Ens trenquen el marc constantment i no tenim la possibilitat de situar-nos -exposa Marina Garcés-. Ens diuen: a veure qui s’adapta millor en aquests entorns canviants. Això és la servitud adaptativa i provoca malestar, confusió i malaltia”. Agafant perspectiva, el geòleg, historiador i arqueòleg Eudald Carbonell confirma que ens dirigim cap a “un trencament del nostre contínuum evolutiu”: “Avancem inexorablement cap a la deshumanització”, afirma, taxatiu.

El procés evolutiu de l’ Homo sapiens depenia fins ara de la selecció natural biològica, mentre que amb la revolució científico-tecnològica en el futur l’evolució podrà ser dirigida per la voluntat, el coneixement i el pensament. “Estem immersos en una acceleració històrica”, diu Carbonell. I ho diu perquè observa com el temps entre les noves descobertes i la seva socialització se sincronitzen. Entre la invenció del foc i la seva socialització planetària van passar 700.000 anys. Entre la invenció del telèfon mòbil i la seva socialització, només 40. Això serà clau per a la civilització.

Efectes del col·lapse

Concentració de riquesa i explotació de la misèria

Una de les paraules compartides pels pensadors és col·lapse. De fet, literalment això ja ha ocorregut: la paralització provisional de moltes activitats productives ha arrossegat persones i sectors sencers a la precarietat. Però es parla també de col·lapse sistèmic. Un dels efectes més clars és “l’exterminisme”, en paraules de Peter Frase. Hi ha el perill que “cada cop més humans siguin superflus” i mentre “els rics s’aïllen als seus barris privats, amb seguretat automatitzada, la resta de la humanitat quedi en barris marginats, en camps de refugiats o abandonats a la mort per covid-19”. Amb la pandèmia, els cossos han passat a ser perillosos; només la seva presència és una amenaça. En paraules del filòsof Santiago Alba Rico, és “la dimensió tràgica dels cossos”: “Què podem fer junts? Què compartim? Ha arribat un moment que l’únic que podem fer junts és morir-nos. En les classes mitjanes sembla que hi ha un desig d’apocalipsi per la necessitat de tenir una instància col·lectiva o fraterna”, observa. Compartir la desgràcia com a mal menor.

Vindrà la Tercera Guerra Mundial?

La concentració de la riquesa i el poder és una altra força centrífuga: “Estan en mans d’aquells que s’han beneficiat del caos mediambiental i de la misèria humana. Els rics i poderosos utilitzen la crisi per reforçar els seus actius”. Arribarà un punt que no caldrà témer que l’automatització deixi gent a l’atur, diu: “Hi ha un món pitjor que aquell en què les màquines substitueixin els humans, i és el món en què les persones són considerades màquines: treballen de manera precària, amb salaris baixos, un món en què s’automatitzen determinats humans”.

La urgència climàtica

Els moviments ecosocials i la trampa de l’ecofeixisme

Si la pobresa de part de la població no es pot separar del capitalisme, tampoc ho pot fer la crisi climàtica, que tants ponents han assenyalat com una urgència. La mateixa escriptora Margaret Atwood afirmava a la Biennal: “El moviment ambiental diria que és el moviment, que és l’únic important. Si moren els oceans també morim nosaltres, perquè no podrem respirar. Produeixen el 80% de l’oxigen”, afirmava. Al principi de la crisi sanitària es va creure la idea que la pandèmia beneficiava el medi ambient -els porcs senglars envaïen les ciutats, hi havia menys contaminació, més verdor-, si bé aviat els experts van advertir que eren minúcies i que caldrien anys de confinament perquè els efectes es notessin en l’atmosfera o en la temperatura. “Va semblar que era fàcil reduir les emissions o experimentar una societat en decreixement i s’obviava el sofriment darrere d’aquests mesuradors: els morts, la precarietat, l’atur... Es van reduir les emissions de CO 2 però a costa del patiment dels més vulnerables. Des dels moviments ecologistes defensem la justícia climàtica. Aquí es va fregar la fina línia entre ecologisme i ecofeixisme”, assenyala l’activista climàtic i ambientòleg Lucas Barrero, impulsor de Fridays for Future a Espanya (el moviment de Greta Thunberg).

El concepte d’ecofeixisme trenca amb la idea que eco sempre és un prefix per a una idea positiva, com també assenyala Carlos Taibo. Per al professor de ciència política i defensor dels moviments antiglobalització està clar que el canvi climàtic i l’esgotament de les matèries primeres són les causes principals del col·lapse que vindrà, accelerat per la crisi social, demogràfica, financera, de cures i de proliferació de violències. Una sortida és l’ecofeixisme (ecologisme al servei d’una raça escollida), i l’altra té a veure amb “els moviments de transició ecosocial”, que impliquen desjerarquitzar, reruralitzar, despatriarcalitzar, etc. “Un futur sostenible”, en diu Barrero. I això, per a ell, passa perquè “tots els moviments socials (els activismes feminista, pels refugiats, el Black Lives Matter, etc.) traspassin les seves fronteres naturals i defensin, des de la riquesa d’orígens i idees, un objectiu comú enfront dels lobis econòmics i empresarials”. “És urgent articular un lobi social, un lobi per a la vida”, apunta.

El professor d’ètica i filosofia Àngel Puyol reivindica el concepte de fraternitat, que sembla que ha quedat obsolet: “La fraternitat no s’ha de relegar ni diluir en l’ètica individual ni en sentiments morals. Políticament, la fraternitat implica suprimir tots els abusos de poder. És una idea que ha desaparegut del llenguatge polític però contrasta amb els moviments socials, que justament lluiten contra els abusos, el patriarcat, els desnonaments, la discriminació, pel medi ambient... No reclamen més llibertat individual o igualtat, reclamen que s’evitin els abusos de poder, que hi hagi més fraternitat política”, afirma, reivindicant aquest concepte col·lectiu.

Cal actuar en el present

El futur com a pastanaga per no fiscalitzar la democràcia

“El present es pot convertir en un futur inesperat més ràpid del que ens pensàvem”, afirma Peter Frase. Per aquest mateix motiu, la filòsofa Laura Llevadot convida a no pensar en el futur sinó a actuar des del present i, per tant, fiscalitzar la democràcia que tenim, aquí i ara. “La idea de futur és la gran coartada, el subterfugi que ens ha portat al lloc exacte on som”, diu, referint-se a la pandèmia i, per exemple, als “estats d’excepció que s’han posat en marxa en nom del concepte d’igualtat i seguretat” quan “el confinament com a tècnica disciplinària no és igualitari, com s’ha vist als barris de Madrid, i entre els que no tenen casa, els temporers, els menors, els suïcides, els avis...” Carlos Taibo ho qualifica de “pandèmia repressiva” i hi veu greus perills: “Segur que al març Pedro Sánchez no pensava en això, però qui talla el bacallà segur que ha pres nota de la servitud voluntària de part de la població, materialitzada en els policies de balcó”.

Llevadot afirma que la promesa del futur és un esquer per silenciar les veus crítiques. Per això reivindica “un futur sense imatge de futur” que permeti “reclamar democràcia aquí i ara, saber què ha passat, demanar les fotografies que s’han amagat, posar en qüestió el dret (com l’estat d’emergència), reclamar responsabilitats, no ser tractats com infants”, afirma. I conclou: “Reclamem el dret a qüestionar les democràcies i la inadequació amb el que diuen ser”.

No resignar-se i imaginar

Cap a una consciència crítica i solidaritat d’escala planetàries

“És fàcil pensar que és massa tard, que no té a veure amb nosaltres sentir cert desencant i desesperació -diu Lucas Barrero, un jove tot just acabat de llicenciar-, però no ens podem resignar. Hem de dissenyar el futur que volem”, afirma. Des del seu paper d’activista exposa una idea que altres especialistes coincideixen en reclamar des de la filosofia, la sociologia o l’antropologia. Ho deia Eudald Carbonell: “La transformació ha de venir del nostre pensament. Això evitarà l’explosió o implosió de la humanitat”. Carlos Taibo convida a “fer-se les preguntes importants”: “El discurs dominant afirma que hem de buscar matèries primeres energètiques que permetin mantenir i fer créixer això que tenim. La pregunta és: ¿ens interessa mantenir-ho? Hi guanyarem?” La filòsofa Marina Garcés també assenyala aquesta necessitat de “pensament crític” i d’“imaginació política” perquè davant la situació d’amenaça de col·lapse que vivim creu que “es cancel·la el pensament i apareixen estructures d’acció-reacció d’arrel religiosa i moralista”. Ella defensa la imaginació i la transformació “no en un sentit productivista, no com construir des de zero el món perfecte, sinó entès com una pràctica de desplaçament del que hi ha i el que podem arribar a fer si imaginem”.

Eudald Carbonell parla de dirigir l’organització social cap al que anomena “individualitat col·lectiva”. Això implica la destrucció de les jerarquies i els líders, que ja són formes anacròniques, i confiar en una intel·ligència social, una mena de consciència crítica de l’espècie que inclouria la corresponsabilitat, la cooperació, la complementarietat, la fi de l’efecte ramat, la solidaritat a escala planetària. “El progrés conscient és la base de la posthumanitat, la consciència d’espècie serà el que farà que els humans siguin plausibles en el futur”, diu. Encara que avui sembli inviable pensar en “conceptes consensuats per tota la humanitat”, Carbonell té confiança en l’espècie: “Segur que ens adaptarem als canvis que nosaltres provoquem, sempre ho hem fet i ho continuarem fent”.