Peter Brook, un dels grans contistes del teatre
BarcelonaLa fidelitat entre el Temporada Alta i Peter Brook és encomiable i ha permès al públic d’aquí conèixer el treball del gran mestre del teatre al llarg de deu anys. Una dècada en què Brook ha treballat en espectacles íntims i de petit format però no per això menys interessants.
Com sabem, Brook ha fet virtut del despullament i l’austeritat escènica per explicar grans històries com el monumental (per la seva durada) Le Mahabharata, però també el molt menys conegut però igualment fabulós La conferència dels ocells, basat en el poema persa de Farid al-Din Attar. I precisament un fragment d’aquesta obra enceta la nova proposta de Brook a Girona, The Valley of Astonishment [La vall de l’estupefacció]. Una investigació teatral que enllaça amb anteriors espectacles com L’homme qui... (1993), basat en el llibre del neuròleg Oliver Sacks L’home que va confondre la seva dona amb un barret, i sobretot amb Je suis un phénomène (1998), una mena de continuació de l’exploració del cervell humà.
A The Valley of Astonishmen t es fixa en els estudis d’un altre neuròleg, Aleksander Luria, que va descriure el cas d’un dels seus pacients, Solomon Xereixevski, afectat de sinestèsia, un trastorn d’origen desconegut que altera el funcionament dels sentits de manera que els afectats donen formes, colors i fins i tot gust a les paraules, als nombres o a la música. L’obra està protagonitzada per Kathryn Hunter, que interpreta Sammy Costas, una dona que veu les paraules i els nombres i els converteix en imatges que situa en un complex mapa mental que li permet recordar-ho pràcticament tot. El drama comença quan aquest fenomen tan extraordinari provoca que la despatxin de la feina de periodista. L’única alternativa que li queda per subsistir és, paradoxalment, convertir-se en una estrella, en un fenomen d’un espectacle televisiu. Com si fos una dona barbuda o una ovella de dos caps en un circ antic, la Sammy es torna de la nit al dia una persona admirada i alhora explotada a causa de la seva memòria.
Al capdavall, l’espectacle és un conte sobre éssers extraordinaris resultat d’una investigació sobre l’ésser humà a través de les conseqüències del funcionament anòmal del cervell, un òrgan del qual els científics saben ben poca cosa i que regeix les nostres funcions vitals i sobretot la nostra consciència. Si ho pensem bé, Le Mahabharata també és un conte. Enorme, complexa, però un conte. Sobretot per a la societat occidental. Com ho era The suit, que es va veure l’any passat a Girona, i altres peces del teatre africà que ha dirigit. The Valley... té, doncs, les constants del teatre de Brook però aquest cop ens sorprèn per l’humor que destil·la la proposta -gràcies, esclar, a una meravellosa Kathryn Hunter expressiva i espontània- i perquè per primer cop, que nosaltres recordem, fa participar alguns espectadors i s’acosta així al teatre més popular. Un conte explicat en una plaça pública o un teatre amb la senzillesa i l’austeritat (tres cadires i una taula) dels rondallaires, que aixequen muntanyes i descriuen paisatges deixant que les imatges s’il·luminin a la imaginació dels espectadors. Un Brook menor? No, un Brook genuí, senzill, massa potser per a la societat de l’espectacle.
