Peter Weir: “En el cinema actual hi ha massa sermons”

SitgesEl 1998, un any abans de la primera edició del primer Gran Hermano, El xou de Truman va retratar un món enganxat a la intimitat d’una persona corrent. “Al seu dia, quan explicava el projecte als meus amics, la majoria feien cares rares. Deien: «¿Un home a la televisió les 24 hores del dia? Qui veuria un canal així?»”, recordava ahir a Sitges el director del film, Peter Weir, conscient que la realitat es va afanyar a fer versemblant la seva distopia.

El Festival de Sitges va celebrar ahir el 20è aniversari de la pel·lícula i va entregar el seu Gran Premi d’Honor al director australià, un mestre del cinema autor d’una filmografia amb obres inqüestionables com El club dels poetes morts, Gal·lípoli, La costa dels mosquits i l’última gran pel·lícula d’aventures filmada a Hollywood, Master and commander. “No sé per què el cinema li ha girat l’esquena al gènere d’aventures -diu Weir-. Quan Peter Jackson va guanyar l’Oscar per El senyor dels anells, el mateix any que estava nominada Master and commander, va dir que per primera vegada es podia dir sense por la paraula fantasia. I des de llavors la fantasia ha escombrat l’aventura”.

Weir va ser el primer que, precisament a El xou de Truman, va explorar el vessant de Jim Carrey com a actor dramàtic. Abans ja ho havia fet amb Robin Williams a El club dels poetes morts, i també va descobrir el costat menys heroic de Harrison Ford a La costa dels mosquits. “M’encanta capgirar la imatge dels actors, és excitant i fa que la pel·lícula estigui més viva, però només ho pots fer quan ells també volen arriscar-se”, diu Weir. “Aquests actors, per sort, eren molt intuïtius i m’hi entenia molt bé, potser perquè el Jim i el Robin venien de la comèdia i jo vaig començar escrivint esquetxos a l’estil dels Monty Python”.

Un club sense suïcides

Sobre El club dels poetes morts, Weir recorda que abans del rodatge va visitar un doctor especialista en suïcidis, preocupat per la possibilitat de mostrar el suïcidi sota una llum afavoridora i inspirar imitacions. “Em va dir: «Has de deixar clar que el personatge és dèbil, que no té la força de ser ell mateix». Així ho vaig fer i, que jo sàpiga, fins ara la pel·lícula no ha inspirat cap suïcidi”. Tot i el seu discurs de rebel·lió contra la rigidesa de les normes socials, Weir no creu que El club dels poetes morts sigui un film polític i critica la manera com la política i el cinema es relacionen avui dia. “En el cinema actual hi ha massa sermons -diu-. Són sermons molt vàlids sobre el canvi climàtic, el racisme o el sexisme. Però primer decideixen el tema i després busquen una història que hi encaixi, ho ensumes d’una hora lluny. Jo prefereixo que la història m’absorbeixi i descobrir després el missatge per mi mateix”.

Sense rodar des de Camí a la llibertat, del 2010, l’australià confessa que es va encallar amb un guió després de treballar-hi tres o quatre anys. “No vaig aconseguir que cobrés vida. Era com un cotxe antic en què intentes encaixar-hi les peces però no te’n surts. I al final vaig haver de deixar-ho estar”.