Música

El Petit de Cal Eril guanya la partida al Teatre Grec

Concert magnífic de la banda liderada per Joan Pons

El Petit de Cal Eril

Teatre Grec. 26 de juliol

Game over”, deia el rètol lluminós d'un videojoc de màquina recreativa al qual Joan Pons, ànima i cos d'El Petit de Cal Eril, va dirigir-se diumenge al començament del seu concert al Grec, iniciant la partida d'un concert diferent, perquè la pandèmia ha fet que tots ho siguin, i encara més a la roca del Teatre Grec. Però com a tots els videojocs clàssics, l'adversari som nosaltres mateixos: el grup, que ha de traslladar el seu directe a la monumentalitat de l'escenari, i els espectadors, que ens hem d'abstreure del protocol de mesures de seguretat que distorsionen l'experiència del concert.

Val a dir que Pons i els seus van guanyar la partida amb una puntuació rècord. Un semicercle de columnes de llum i unes projeccions abstractes sobre la roca viva de les parets van acompanyar un concert magnífic i oxigenant del grup català que millor ha fet evolucionar el so de les seves cançons en l'última dècada. El 2020, El Petit de Cal Eril sona a grup internacional de primera línia, amb guitarres transparents fonent-se en la tremolor d'uns teclats orgànics i cremosos i un baix hipnòtic que acarona ritmes i melodies perquè temes com El sentit de les coses, Sento i Les lletres no fan les paraules siguin imbatibles en directe. D'un concert del grup no en surts cantant els versos d'una tornada –a més, hi predominen les tornades instrumentals– sinó immers en un núvol de textures i sensacions.

El disc Energia fosca segueix sent la columna vertebral d'un repertori molt rodat que no es va allunyar gaire del que el grup va tocar al desembre a la Sala Apolo, introduint la novetat del Close to me de The Cure i repetint rituals escènics com el ball del robot que fa Pons durant Sents el sol o el magreig fraternal a Jordi Matas en la lúbrica El cor. A partir d' Ei! Sents com refila l'òliba?, un crescendo imparable que va fer el cim en una versió pletòrica d' Amb tot, amarada de psicodèlia i memorable com la d'aquelles cançons de Yo La Tengo que no voldries que s'acabessin mai, i un vers que diumenge ressonava més poderós que mai: “Ningú ens traurà mai les ganes de viure”.

Pel que fa a l'altra partida que es jugava ahir, la del públic i la nova normalitat profilàctica dels concerts, la sensació és que necessitarem més hores de joc per guanyar-la, però ho acabarem fent. El pitjor és, segurament, l'aïllament que provoca la distància entre butaques: impossible comentar res a un acompanyant ni eixugar-li les llàgrimes d'emoció. Els concerts de l'era covid són experiències més individuals, cosa que tampoc és negativa per se: afavoreix la connexió íntima amb la música i acaba amb la remor constant d'aquella tropa que bàsicament van als concerts a fer petar la xerrada.