POSTALS DEL 'BRITISH SUMMER'

Pícnic a Hampstead amb la mare, Aston Martin i Jane Austen

"La Pepita [la sogra], a l’hora de menjar, el que li agradava de debò era entaular-se. Res d’invents, ni que fossin dels anglesos"

El primer cop que ma mare ens va fer una visita a Londres -el pare havia mort anys enrere- no només la vam passejar pels escenaris més icònics sinó que també la vam dur de pícnic a Hampstead Heath, un dels parcs més bonics de la ciutat, situat al nord. Menjar, beguda i manta, i a asseure-s’hi, amb la teca al centre, el cul a un cantó i els peus a fora, a la gespa.

¿Tot per semblar més papistes que el Papa? No ben bé, però… Que de tant en tant un gos o un ocellot s’abraoni sobre els sandvitxos, i se’ls emporti amb el morro o el bec, i no exagero gens ni mica, és un accident bastant inevitable en qualsevol tipus d’esport de risc. En principi, el pícnic no ho hauria de ser, però, si es gira tempesta o se li creuen els cables a alguna bestiola pròxima, d’emoció no en falta.

Aquesta pràctica, la del pícnic, la sogra se la va estalviar protestant tossudament, malgrat que nosaltres en cantàvem els avantatges. Perquè a la Pepita, a l’hora de menjar, el que li agradava de debò era entaular-se. Res d’invents, ni que fossin dels anglesos.

Ma mare era una mica més dòcil. I encara que tenia una edat i una mobilitat un xic difícil, finalment s’hi va avenir, tot i que allò d’haver-se d’ajupir per empassar-se un entrepà de pa de motlle de sègol amb salmó fumat i bocins de cranc de Cornualla s’ho mirava amb una certa desconfiança. Probablement perquè recordava els pícnics familiars, més contundents i menys sofisticats, que fèiem als berenadors de les Planes, a l’esquena del Tibidabo -nosaltres mai no en dèiem Collserola-, on a finals dels seixanta i principis dels setanta del segle XX hi havia bancs i taules de pedra, i barbacoes públiques, tot el que calia per posar-hi la carn i gaudir-ne, regat amb una bota de vi de Gandesa, el recurs de famílies més aviat humils per passar un diumenge a la fresca, entre tiets, pins i cosins.

Allò no era un pícnic, però. I no en diríem així, em fa l’efecte, perquè la paraula se’ns faria un embolic a la llengua. Allò era una altra cosa. Era fer el dominguero. El pícnic, com a tal, per exemple el que protagonitza Mr. Wardle i els seus servents a Els papers de Pickwick, de Dickens, és una manifestació de la britishness que pren forma a principis del segle XVIII gràcies a l’impuls dels romàntics. És també una mena de revolució de la dieta -Orwell deia que es podria argumentar fàcilment que els canvis en la dieta són tant o més importants que els de les dinasties o els de la religió- i una sacsejada estètica i ètica; una nova forma de relacionar-se socialment, de vestir i de comportar-se; d’establir nous vincles amb la natura.

Mentre al Regne Unit uns feien i patien els efectes de la Revolució Industrial, i s’omplien els pulmons i omplien les ciutats del fum de les fàbriques i del carbó de Gal·les i del nord d’Anglaterra, els que més se’n beneficiaven econòmicament es van adonar que calia tornar al camp, a enaltir-ne les virtuts, a respirar aires més purs.

El pícnic modern, el del XVIII, insisteixo, implica dur el propi menjar fins a un lloc concret, a la vora d’un riu o a dalt d’un pujol, des del qual gaudir-ne, i gaudir també del paisatge. Aquesta definició és prou restrictiva i el distingeix de la festa de caça medieval, d’esperit militar, on hi havia un exèrcit de servidors que carretejaven la resta de viandes amb què s’acompanyava la peça abatuda i que també abastien els capricis dels senyors. El pícnic de Dickens de què parlava no té aquest to rígid tot i la necessària presència dels servents; és més tou. Que uns estiguin a dalt i altres a baix és només l’estat lògic de les relacions socials de l’època victoriana, i de totes. Up & down.

A Surrey, al sud de Londres, a seixanta quilòmetres del centre, hi ha la quinta essència dels amants del pícnic i la literatura. Parlo de Box Hill, el turonet on Emma, l’heroïna de l’obra homònima de Jane Austen, s’adona que està enamorada, després, justament, d’un pícnic amb amics. L’influx del paisatge no és aliè als accelerats batecs del cor. Per a la pel·lícula que se’n va fer el 1996, aquest passatge clau de la història es va filmar a la localització original de la novel·la.

A ma mare ja no la vam portar fins allà. Hampstead Heath i el pa de sègol l’havien deixada plena. On sí que la vam dur com a part de l’ English experience va ser a Fortnum & Mason, a Piccadilly, on a l’estiu hi ha exhibició de hampers (cistells) de pícnic que incorporen tot el que cal: des de porcellana de la Xina per prendre el te fins a copes de vidre de Murano per al xampany i coberteria de plata. “Quants euros són 2.950 lliures?”, em va demanar al veure el que costava un fet per Aston Martin, el fabricant dels cotxes de James Bond. “Molts, mare, però hi ha coses que no tenen preu, oi?”

Més continguts de