Com va viure els bombardejos de Barcelona?
Tenia dos anys i mig però me'n recordo perfectament perquè el que vaig veure em va impactar molt. Quan queien les bombes, el pare, perquè perdéssim la por, ens feia pujar al terrat de l'hostal que teníem al carrer de la Boqueria i ens assenyalava la trajectòria de les bombes. Després deia "pum!" i ens explicava que d'allà en sortiria fum. Quan queien a la nit, el pare ens venia a buscar a l'habitació amb una lot. Primer agafava la meva germana, i jo em quedava uns minuts sola, a la foscor, sentint el soroll de les bombes. Quan tornava a veure la llumeta estava convençuda que estava salvada. Després ens quedàvem tots al llit de matrimoni, el meu pare volia que si queia una bomba ens agafés a tots plegats.
No van fer servir els refugis?
El primer dia vam anar a l'estació de metro de Liceu. L'espectacle, però, era esborronador: hi havia molta histèria, la gent estava apilonada... El meu pare creia que se'ns acabaria contagiant l'estat nerviós i va decidir, en ple bombardeig, tornar a casa. No hi vam tornar mai més.
Com recorda el dia a dia sota les bombes?
Procuràvem fer vida normal, no podíem caure en la desesperació. Anàvem al parc, a passejar, amb bicicleta... El 1937 va néixer la meva germana mentre sonaven les alarmes. Afortunadament, no va caure cap bomba. Malgrat tots els quilos de bombes, només van morir unes 2.000 persones. I això és perquè es va organitzar una bona defensa.
Les bombes van acabar caient a casa seva...
El novembre del 1938. Va caure cap a les deu. Tots érem al vestíbul, la porta es va esbotzar, va caure tot, i va entrar molt de fum i sorra. A l'edifici del costat va morir una senyora. Vam obrir una de les habitacions i darrere només es veia el cel. Ni terra ni mobles, tot havia caigut. La meva germana petita era al bressol a dalt. Es va esbotzar la porta i el bressol era ple de runes i vidres, però no li va passar res.
