Piotr Beczala ofereix un tast del nou repertori

El tenor polonès manté l’impacte en l’agut, però no l’allarga de forma extemporània

Piotr Beczala

GRAN TEATRE DEL LICEU 24 DE NOVEMBRE

Piotr Beczala ocupa un lloc preeminent en el panorama actual de tenors gràcies a la combinació de tot un seguit de qualitats: un timbre lluminós i seductor, un control mil·limètric del so i un fraseig aristocràtic que defuig tota temptació efectista. Sumem-hi un desenvolupament intel·ligent de la carrera que li ha permès anar guanyant cos en la veu sense perdre cap dels elements anteriors i entendrem perquè, a punt de fer 52 anys, el tenor polonès està ampliant de forma progressiva el repertori per incorporar-hi papers més dramàtics. El concert de dissabte al Liceu va ser un bon tast de títols en què ha debutat recentment o ho farà d’aquí poc, junt amb d’altres que encara estan en cartera.

Van ser vuit àries, ampliades amb tres propines (la més inesperada, Cavalleria rusticana ), que van provocar el previsible entusiasme, tot i que la sala va trigar a escalfar-se, potser perquè en el cant de Beczala hi ha un element de contenció que impedeix el desbordament fàcil. Si això no suposa cap problema en Verdi ( Quando la sere al placido va ser un òptim avançament de la Luisa Miller que protagonitzarà al juliol al Liceu), en el repertori verista almenys ens estalviem excessos lacrimògens (quina delícia va ser L’anima ho stanca d’ Adriana Lecouvreur ).

El tenor polonès manté l’impacte en l’agut, però no l’allarga de forma extemporània ( Nessun dorma ) i, fins i tot, no tem el risc, com el pianissimo amb què va coronar Celeste Aida, seguint les indicacions de Verdi més que no pas la tradició estentòria habitual.

En el centenari de la independència de Polònia, i a les portes del bicentenari del naixement de Stanislaw Moniuszko, va ser d’agrair que Beczala interpretés un fragment de Halka. Com també va ser d’agrair que Marc Piollet evités les obertures tòpiques, si bé ni batuta ni orquestra en van treure gaire suc.